news

Primavera de poble també a Bielorússia. Article d'Andrea Riccardi

28 Agost 2020

Andrea Riccardi
politica internacional

a Famiglia Cristiana

Comparteix-Ho

Primavera de poble també a Bielorússia

 

Molt propera a Moscou, ara el país desitja llibertat i va cap a un canvi pacífic

El poble existeix. Semblava que havia desaparegut entre individualisme i xarxes socials. Però existeix. No només al Líban, on protesta per l'explosió de Beirut. 

Ara s'ha desvetllat inesperadament a Bielorússia, oblidada al cor d'Europa, entre la Unió Europea i Rússia. Menys de deu milions d'habitants. Aïllada i sancionada per Europa. L'únic país europeu amb pena de mort. Al capdavant, des de 1994, hi ha Alexander Lukashenko, reelegit novament fa poc amb un excessivament "generós" 80% dels vots. El poble ha reaccionat: una enorme manifestació s'ha estès des de Minsk, el 16 d'agost, fins als pobles. 

És una sorpresa: el país pateix un sistema repressiu i la repressió ha estat violenta (i la ràbia ha augmentat). La societat semblava resignada al sistema de protecció social (finançat en part per Moscou), a l'economia industrial estatal (en què els treballadors eren els primers partidaris del president, elogiat per no haver venut als oligarques com va passar a Rússia), a la vida de camp. 

Lukashenko va acusar ràpidament agitadors estrangers i europeus. En realitat les manifestacions han demostrat la intenció del poble: no hi havia cap eslògan contra Rússia o a favor d'Europa. 

Els bielorussos se senten propers als russos, però estan cansats d'autoritarisme: el falsejat resultat electoral ha ofès la dignitat i la intel·ligència del poble. Alguns sectors propers al president han marcat distàncies, i en algunes fàbriques els treballadors l'han xiulat. Un dels seus antics partidaris ha afirmat: «Primer, la llibertat! Hem viscut com esclaus, d'acord, però els nostres fills ja no seran esclaus». 

S'ha comparat la situació amb la d'Ucraïna i la revolta de Maidan. Però els ucraïnesos tenen una identitat forta, en part antirussa (tot i la gran presència de russòfons), mentre que la seva identitat nacional ha crescut a Ucraïna occidental, que d'altra banda és de confessió grecocatòlica. Quina és la reacció de Moscou davant de la revolta bielorussa? Suport militar al president? Putin no pot perdre Bielorússia, l'últim país d'Europa proper a Moscou, tot i que Lukashenko no és un aliat devot, per molt que ara invoqui a Moscou per la salvació del seu règim. 

Putin es troba davant d'un dilema: intervenir o perdre. Males opcions. Però hi ha una tercera opció respectuosa amb una societat que ha demostrat ser madura i buscar renovació. La transició pacífica sense canviar el marc geopolític. Pocs han seguit la història de la petita Armènia, cristiana, protegida per l'esfera d'influència russa d'àzeris o turcs: allà la revolució de vellut va fer caure el Govern, però va donar garanties a Moscou. A Bielorússia és més complex, però possible. 

El poble existeix a Bielorússia i Lukashenko, malgrat tots els anys que ha estat al poder, no l'ha vist. Les revoltes de poble es titllen fàcilment de "fràgils", com fa la premsa. Els bielorussos són gent forta (van pagar un duríssim tribut a la II Guerra Mundial: els nazis en van assassinar un de cada quatre). 

La transició necessitarà la intel·ligència de la diplomàcia russa, però també la prudència dels europeus, per no confondre demòcrates amb antirussos. La trucada telefònica del president del Consell europeu, Charles Michel, a Putin és prometedora. Merkel es mou en la mateixa línia, conscient de l'error que va cometre en deixar arraconats els russos a Síria. I és conscient de la inutilitat de "petites guerres fredes" en un món que ja està massa en guerra. En definitiva, el "desglaç" bielorús, que no agradava a ningú, sobretot a un poble hostatge, avui és possible.

Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 30/08/2020

[Traducció de la redacció]