La història del nostre segle global no ha estat, per dir-ho així, ecumènica: només cal pensar en la teoria del xoc de civilitzacions, en què la religió té un gran pes, que sembla que els tràgics atemptats de l'11 de setembre de 2001 va confirmar; o en la rehabilitació de la guerra com a eina per resoldre conflictes, després de la desaparició de molts testimonis de l'horror de la Xoà (Holocaust) i la Segona Guerra Mundial, que ens recordaven l'horror de la guerra. El nostre no és un present pacífic. Al contrari, projecta vells murs, velles passions nacionalistes, en l'escenari d'un món unificat en l'economia i les comunicacions, amb la possibilitat d'utilitzar armes destructives i sofisticades i una xarxa d'informació que transmet odi i prejudicis.
Aquesta història també ha tingut un impacte en les relacions entre cristians, perquè formen part de la història i no hi són aliens, igual que l'Església. La recerca de la unitat cristiana no és una moda ni un deute pagat a un esperit cosmopolita políticament correcte, sinó que respon a un manament important del Senyor, que hem ignorat durant massa temps, mentre prediquem l'observança de molts altres manaments.
De vegades penso en les paraules de Jesús: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses essencials de la Llei: la justícia, l’amor i la fidelitat!” (Mt 23,23). No perquè tinguem una idea utòpica d'unitat, sinó perquè hem de viure les diferències i també els enfrontaments en el marc de la pau i la unitat que el Senyor va deixar als seus deixebles. Les divisions es curen començant a caminar immediatament en la direcció que el Mestre indica al funcionari reial que demana pel seu fill: “Ves, que el teu fill viu. Aquell home va creure en la paraula que Jesús li havia dit i es posà en camí”.
Desatendre l'al·lusió a la unitat ha fet que, amb el pas dels segles, el cristià deixi de ser fruit de la unitat amb la sacralització de la divisió. Avui, amb l'atenuació de la unitat com a característica fonamental del cristianisme, la divisió no és un escàndol: legitima aquell moviment neoevangèlic o neopentecostal (més de 500 milions de persones), que sovint, sobretot en alguns països, segueix el caràcter fragmentari i competitiu del mercat de les religions. D'altra banda, a la mateixa Església catòlica, actualment hi ha una polarització impressionant, gairebé com els que viuen separats a casa, especialment en alguns països.
És el procés de fragmentació del nostre món, que ho redirigeix tot cap al jo, aquest canvi climàtic cultural contemporani, diu el rabí Sacks, que ha passat del “nosaltres” a una societat “a la mida del jo”. La manca d'unitat ens porta al tema de la pau: les divisions cristianes estan relacionades amb les que hi ha entre els pobles. No obstant això, no podem permetre que els processos divisius ens superin. La cerca no és una oportunitat, sinó ananké, destí, voluntat del Senyor.
A les Esglésies hi ha llavors d'unitat arreu. Ho veig en moltes trobades. Avui els cristians de diferents confessions parlem com a germans. De vegades, les llavors floreixen en esdeveniments que suggereixen visions. Recordo la trobada d'Assís que va impulsar Joan Pau II. La icona d'Assís de 1986 conté idees senzilles però bàsiques per a les relacions ecumèniques, el diàleg interreligiós i la contribució de les religions a la pau. El diàleg interreligiós té un fort ancoratge en la pau i en la dimensió de la pregària que l'allibera del perill d'imitar l'ecumènic. D'altra banda, precisament a la imatge d'Assís, plena de significat teològic però poc explorada, es veu que el diàleg interreligiós divideix molt poc els cristians. “Que poc divideix els cristians!”, em va dir una dona a Assís quan els va veure entre budistes, jueus i musulmans. Els cristians, dividits, davant d'un món pluralista. És el que passa amb els cristians de l'Orient Mitjà, que s'enfronten a un islam majoritari. Que poc els divideix i quant els uneix!
La Comunitat de Sant'Egidio va voler que el camí d'Assís continués. Cada any s'atura en diverses ciutats del món amb una pregària comuna i, al seu voltant, una densa trobada de diàleg. No oblido la trobada de Bari de 1990, “Un mar de pau entre Orient i Occident”, després de la invasió de Saddam Hussein a Kuwait. I vull recordar una trobada organitzada per Sant'Egidio a Bucarest el 1998. Entre altres coses, es tractava d'una trobada panortodoxa d'alt perfil amb patriarques i primats, en el context de la trobada entre cristians i altres religions, tal com destaca el patriarca Hazim. Surava a l'ambient de la trobada la ferida de la història entre ortodoxos i grecs catòlics a Romania i el debat sobre el retorn de les esglésies, que van passar a mans del patriarcat durant el règim comunista. No va ser una negociació, sinó una trobada en presència del poble.
Des del primer dia, quan el patriarca Teoctist va presenciar la litúrgia llatina, vam passar de l'assistència ritual a una assistència partícip. El poble va fer la seva part, perquè va expressar clarament el seu desig que s'arribés a un acord. Es va veure clarament en la rebuda entusiasta que es va fer als gestos d'acord, especialment en l'acte interreligiós final, al qual van assistir diversos milers de persones. El Poble de Déu va ser el protagonista d'aquell procés d'acostament. El patriarca Athenagoras va dir: “Els teòlegs tenen alguna cosa a dir. Però el poble també té alguna cosa a dir. L'instint del poble de Déu té quelcom de profundament encertat”. La trobada de Bucarest va obrir la porta a la visita de Joan Pau II a Romania el 1999, la primera a un país ortodox. Recordo el somni de Wojtyla de poder fer la comunió en la litúrgia ortodoxa amb aquell instint espiritual que tenia, i també recordo que el poble, després de la litúrgia, cridava: “Unitat, unitat!”
L'esperit d'Assís és una visió del món global, una visió gairebé de la globalització de l'esperit a través de la dimensió de la pregària i el diàleg, una visió per la qual podem treballar en el nostre present no ecumènic. No puc oblidar, en un temps de fractures, la pregària que el papa Francesc va promoure el 2018 a Bari amb els primats cristians de l'Orient Mitjà. Va tenir lloc després de la impressionant peregrinació de les relíquies de sant Nicolau a Rússia el 2017, en què més de dos milions de russos van desfilar per venerar-les. Vaig participar a la trobada de Bari i recordo la passió del papa Francesc, amb un debat al voltant d'una taula a la basílica de Sant Nicolau, un esdeveniment del primer mil·lenni. Va ser un gran signe d'esperança que em porta a parlar de l'esperit de Bari, un esperit que malauradament no ha tingut gaire ressò en aquests moments difícils, però és un signe pel qual hem de meditar i treballar.
En aquests moments, potser cal multiplicar l'audàcia dels subjectes eclesials que emprenen un viatge ecumènic a partir del manament del Senyor. Per a això, hem de fomentar el renaixement de la passió per la trobada, la convicció que quan preguem junts fracassen els plans del divisor, com deia Ignasi d'Antioquia. Esglésies locals, individus, realitats eclesials... tots hem de tornar a sentir l'escàndol de la divisió i la necessitat de treballar per unir. El nostre món fragmentat necessita una profecia d'unitat, que sigui una visió alternativa a les relacions de força, de poder i d'interessos econòmics: així és l'amor i la fraternitat entre els cristians, que habiten i apropen els pobles. La fraternitat entre les Esglésies ha de crear una història, un clima, una realitat, aquella “civilització ecumènica” de què parla el patriarca Bartomeu, és a dir, la civilització de la convivència.
El cardenal König, que va superar el mur del món comunista i va experimentar l'acostament entre les Esglésies després de la clausura del Concili, va parlar de l'ecumenisme com un dels esdeveniments principals del Concili Vaticà II: “Aquí es podia veure clarament l'acció de l'Esperit. De tot això, traiem la conclusió que els problemes aparentment irresolubles troben una sortida quan s'afronten amb confiança, amb recta intenció i confiant il·limitadament en la voluntat de Déu... Perquè per a Déu no hi ha res impossible”.
És la font del Concili on hem d'abeurar-nos amb saviesa i entusiasme ingenu per creure en l'impossible: viure la pau i la unitat, fins i tot en temps de divisió i de guerra, creient que ningú ens la podrà treure.
Article d'Andrea Riccardi a Avvenire, 1 de desembre de 2022
[Traducció de la redacció]
