La guerra d’Ucraïna. El Papa i la primacia de la pau. Article d'Andrea Riccardi a Il Corriere della Sera

El Vaticà, creant espais i oportunitats, sempre ha sigut una alternativa al conflicte
Dos anys de guerra, des que va començar la invasió russa d’Ucraïna, han posat sota els focus la posició en que se situa la Santa Seu, que a l’inici va ser criticada pels ucraïnesos, la part agredida. És una posició difícil, entre altres motius per la presència a Ucraïna d’una Església catòlica oriental amb cinc milions de fidels, que va patir una forta opressió durant l’època soviètica. Francesc ja ha expressat en diverses ocasions que l’amoïna molt el drama ucraïnès i ha enviat en missió humanitària els cardenals Krajewski i Czerny. Els catòlics ucraïnesos de vegades han acusat el Papa de tenir poca sensibilitat per la seva situació.
Tampoc amb Moscou no han estat fàcils les relacions, a causa de la distància que manté el Vaticà amb el relat bèl·lic rus. Una trobada per Zoom entre el patriarca Ciril i el Papa no va tenir bon resultat. Així ho va comunicar al Corriere. El contacte es va mantenir obert, tot i que ara es preveu una resposta ortodoxa dura a la decisió vaticana a favor de beneir les parelles «irregulars» (barrejant així religió i política). Roma té una Església de 350.000 fidels a Rússia que mai no ha fet proclames nacionalistes, com sí que han fet altres comunitats religioses. Hi ha una excepció: el rabí en cap de Moscou, Goldschmidt, va marxar de Rússia perquè es va negar a donar suport a la campanya bèl·lica russa.
La posició de Francesc sobre el conflicte està en línia amb la dels papes des de ja fa temps: des de Benet XV, que el 1917 va definir la guerra com una «massacre inútil», fins a Pius XII i el papa Wojtyła. La guerra és «una derrota davant de les forces del mal» (Bergoglio): la Santa Seu no raona com un tribunal internacional, sinó que busca el camí de la pau. Aquesta posició sempre li ha provocat crítiques (a Wojtyła per oposar-se a la guerra del Golf), però és una presència original i constructiva en el panorama mundial.  Es correspon amb la naturalesa del catolicisme, una internacional amb fidels a gairebé tots els països del món. Aquesta «primacia de la pau» respon a aquesta estructura seva, i també a motius morals i a una experiència secular.
En el cas ucraïnès, Francesc demostra que aquesta posició no és impassibilitat davant d’un poble que considera «martiritzat». El Papa va prendre la iniciativa i va enviar el cardenal Zuppi, cap d’una gran conferència episcopal europea, a les capitals ucraïnesa i russa per establir un contacte directe i per la preocupació que sent pel drama del conflicte. A Kíiv el cardenal es va reunir amb el president Zelenski el juny de 2023. Després a Moscou va parlar amb un assessor de política exterior del president rus, Uixàkov, i amb Ciril.   La que Francesc ha anomenat «ofensiva de pau» es va estendre a Washington, on Zuppi es va reunir amb el president Biden, i a Pequín, on va parlar amb les autoritats xineses (fins ara els contactes sino-vaticans s’havien centrat majoritàriament  en l’estatus de l’Església a la Xina).
No ha faltat l’atenció humanitària. Es va crear un mecanisme, que ja ha donat els primers resultats, per identificar i tornar a la seva llar els menors ucraïnesos que van dur a Rússia. Però més enllà de l’aspecte humanitari, en què la Santa Seu ha inclòs també l’intercanvi de presoners, la missió de Zuppi ha obert un canal de contacte que només tenien Turquia o els països del Golf. Aquest canal ha traslladat el missatge que, malgrat la recrudescència de la guerra, no es renuncia a l’esperança  del diàleg. D’altra banda, actualment Ucraïna aprecia l’actuació de l’Església, tal com demostra el reconeixement que el govern ha mostrat davant dels cardenals Parolin i Zuppi.
L’escepticisme de determinats sectors occidentals o eclesiàstics davant del Papa o davant de la missió de Zuppi són fruit de la dificultat per comprendre aquell que no secunda la majoria com un xai o aquell que  s’hi mostra en contra. Manifesta una incomprensió de fons del Vaticà que, sent com és una realitat a Europa, sempre ha representat una tercera via o una alternativa a la guerra. Té valor a llarg termini perquè crea espais i oportunitats. És un valor que durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units de
Roosevelt van entendre plenament.
Potser l’escepticisme també és fruit d’una cultura a la que li costa imaginar un futur diferent de la guerra. Significarà això una guerra més llarga? L’agressió russa, per la seva gravetat, va erosionar la confiança en el diàleg; però justament per això l’acció de subjectes, com ara el Vaticà, pot resultar rellevant perquè el futur no sigui abandonar tràgicament Ucraïna (la «doctrina» Trump) o una guerra més gran.
 
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]