ARTICLES

Els infants i la guerra: quants anys robats!, quanta infància perduda! Marco Impagliazzo escriu a Avvenire

El món que destrueix el futur

 
Les guerres que hi ha al món posen de manifest molts drames i molt de patiment. Els més impactants són els que afecten els infants. Sobretot perquè la guerra els considera com adults i els lleva l’especificitat de la infància, amb tots els drets que comporta. Per a la guerra no existeixen els infants, només els adults.
El patiment dels infants en zones de conflicte i d’extrema pobresa ens hauria d’afectar més que qualsevol altre patiment. Més encara perquè a més del drama de la mort (les xifres  d’infants morts a Gaza són catastròfiques), també pateixen abusos i segrestos (pensem en els infants israelians agredits i segrestats el 7 d’octubre), discapacitat (quants infants perden extremitats o la vista després d’un bombardeig, com hem vist aquests dies!), estrès post-traumàtic, separació forçada dels pares, inanició, fam... Quants anys robats!, quanta infància perduda!
I això no només succeeix als escenaris de guerra que més coneixem, perquè tenen l’atenció dels mitjans, a Orient Pròxim o a Ucraïna. Penso en els milers de menors als que han pres la vida  o els jocs al Iemen, a l’Afganistan, a síria, a l’Iraq, al Sudan o a Moçambic; o els que participen a les guerres de baixa intensitat de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica, massa oblidada. Com el Congo, per exemple. En aquest país molts moviments armats estan formats per menors que viuen l’agressivitat com a resposta a la por, a la manca total de perspectives: nens soldat que no han rebut cap mena d’educació, i que només han tingut el model humà d’un jove més gran que ells que empunyava un Kalàixnikov.
Té raó el camerunès Achille Mbembe quan escriu: “La guerra ja no enfronta necessàriament aquells que disposen d’armes; enfronta preferentment aquells que disposen d’armes i aquells que no en tenen”. Els infants són “aquells que no tenen armes”: ho són per excel·lència. Moltes guerres posen al punt de mira els més indefensos, els menys temibles. I actuant així, posen en el punt de mira el futur mateix d’un Estat, d’un grup ètnic, d’un món.  Tota guerra és guerra al futur, però la guerra que ataca els infants és ―en si mateixa― la decisió, miop i autolesiva, d’eliminar el futur, de tergiversar-lo, de fer que sigui més fosc i més dramàtic per a tothom.
Ens estem acostumant al patiment dels infants? Malauradament, sembla que sí. Així acabem acostumant-nos a la fi del futur, a la preeminència del present i dels seus problemes sense sortides i sense perspectives, a la repetició de nosaltres mateixos, de les nostres estratègies infructuoses, de la nostra falta de visió. Tot infant és un signe de novetat per a un temps cansat i bloquejat.
“Una de les característiques trencadores dels infants és la seva extraordinària novetat”, va escriure el cardenal José Tolentino a la carta per a la primera Jornada Mundial dels Infants que va instituir el Papa: “El seu mateix naixement és un esdeveniment: arriba una nova vida, una nova persona, una nova presència tan intensa que renova la identitat de la gent que l’envolta”. Em sembla que el nostre món en guerra només mira el passat i no vol renovar-se. Vivim de posicionaments, de bombolles mediàtiques o de les xarxes, de reafirmacions repetides que no es deixen qüestionar pel que pot passar. Potser per això escassegen les paraules i les iniciatives de pau.
Actualment no es troben aquelles paraules i aquells gestos ideals, unitius, que va haver-hi durant les dècades de guerra freda ―amb destacades hipocresies i instrumentalitzacions, sens dubte― i que van nodrir i van educar  generacions senceres. Encara es percep un lèxic de pau en alguns àmbits particulars, com les esglésies, o a les escoles i universitats. Però el món de la política i de part dels mitjans de comunicació va en una altra direcció i considera que la paraula «pau» és una enganyifa o un somni ingenu. Els responsables de la política i de part de la informació no parlen de pau. En comptes d’això, s’han convertit en experts en armes i en estratègies militars. La guerra sacrifica el futur i també els infants, en particular els dels altres.
No serà, doncs, que també ens afecta a nosaltres aquesta massacre sense fi de menors que es produeix als quatre punts cardinals de la terra? Que hauria de canviar també alguna cosa a Europa perquè canviï finalment alguna cosa al Congo, a Ucraïna o a Gaza? No serà que els infants ens demanen també a nosaltres aquella novetat i aquell futur que se’ls ha negat? Són una novetat i un futur que, ben mirat, ens salvaria a tots. També als adults. 
 
[Marco Implagliazzo]
[Traducció de la redacció]