Avui, 24 d’abril, és el dia de record de la massacre d’armenis dels anys 1915-16. El 1461 els otomans van reconèixer els armenis com millet (minoria religiosa), i van ser la segona minoria religiosa que era reconeguda com a tal. Els armenis van assolir un alt grau d’integració a l’imperi, malgrat la desigualtat que els imposava el sistema. Però la seva integració no va ser suficient per evitar que els fessin fora de la vida social, que els perseguissin i que els exterminessin.
En relació a la massacre dels armenis, cal destacar dues reflexions dels últims anys: el llibre “Una finestra sul massacro”, de Marco Impagliazzo, que repassa “en directe” el trist episodi de la fi d’una abundant presència del poble armeni a Turquia, mentre que “La strage dei cristiani. Mardin, gli armeni e la fine di un mondo” d’Andrea Riccardi, és un elogi a l’heroisme de fe del poble armeni, el primer que va abraçar la fe cristiana i que mai no ha dubtat a donar la vida per l’Evangeli, com demostren els milers de màrtirs del passat i del present.
Avui és també el moment de recordar les intervencions directes de la Santa Seu i de la xarxa diplomàtica vaticana per frenar la violència –que ja va denunciar el 20 d’agost de 1915 el delegat apostòlic Dolci–, unes intervencions que, des dels primers moments, van ser cada vegada més urgents i que no distingien entre catòlics, ortodoxos i protestants. Benet XV va ser l’únic líder europeu del moment que va alçar la veu contra la terrible massacre d’armenis, enmig de la indiferència de les potències europees del moment. L’ajuda de Benet XV va ser molt útil. “El seu treball a favor dels refugiats armenis és un dels exemples més grans d’ajuda humanitària després de la Primera Guerra Mundial”, va dir Andrea Riccardi.
Més informació
24 d’abril de 1915-2015. Cent anys després de la valentia del record i del diàleg
Article d’Andrea Riccardi en ocasió de la commemoració dels cent anys del genocidi armeni (Corriere della Sera, 24/04/2015)
Consells de lectura
“Cap a finals d’octubre de 1915, l’extermini dels cristians de Mardin semblava que s’havia acabat. Però quedaven vives un centenar de persones. Eren vells, dones ancianes i malalts. El turc Bedreddin es va enfurismar: ‘¡Elimineu-los, que no en quedi ni un!’. Amb aquells cent supervivents va fer un comboi que va ser deportat al desert i va desaparèixer per sempre”.
Mardin és una de les moltes ciutats de l’Imperi otomà on, durant la Primera Guerra Mundial, es va produir la massacre dels armenis i dels cristians. Va ser una violència que va marcar profundament aquella regió i que no s’ha aturat: han passat cent anys i la persecució a Orient Mitjà continua.
També avui, a pocs quilòmetres de Mardin, més enllà de la frontera turca, a Síria i a l’Iraq, hi ha dures i desmesurades lluites. Novament, com llavors, es produeixen deportacions, massacres, degollaments, segrestos, venda de dones i infants. Molta gent es pregunta: d’on ve tanta brutalitat? Del més pregon d’una religió –l’islam– o d’una història de convivència difícil? Avui, igual que en el passat, s’escriu una pàgina de la “mort” dels cristians d’Orient.
Va ser el primer genocidi del segle XX. Més d’un milió d’armenis cristians de l’Imperi otomà van ser assassinats en massacres i marxes de la mort, durant la Primera Guerra Mundial, a partir de 1915, fa exactament cent anys. Venjança per la col·laboració amb la Rússia enemiga o aplicació d’un pla nacionalista segons el qual la nova Turquia havia de ser ètnicament i religiosament homogènia, tota turca i tota musulmana? El genocidi dels armenis, que les files tuques sempre han negat, va quedar oblidat durant decennis. Darrerament, noves investigacions i estudis han aportat nova informació sobre un episodi tràgicament modern i han donat resposta a preguntes importants: qui va donar l’ordre de matar? Com va ser possible una massacre de proporcions tan grans? Àgil i actualitzat, obra d’un dels primers historiadors italians que s’ocupa de la qüestió armènia, aquest llibre s’adreça especialment als joves i als lectors que volen conèixer, comprendre i recordar.
