Però hi ha un aspecte d'aquesta crisi que passa per alt: al Donbass, la vasta regió d'Ucraïna en disputa entre separatistes prorussos i ucraïnesos, l'anomenat conflicte de baixa intensitat ja ha provocat més de 14.000 víctimes des del 2014. Una veritable crisi humanitària a les fronteres d'Europa, davant la manca d'atenció de la política i l'opinió pública. Segons dades publicades recentment per l'ONU, gairebé tres milions de persones viuen en situacions precàries en aquell territori; el 54% són dones, el 13% són menors, mentre que un altre 13% són persones amb discapacitat. Un terç dels habitants (900 mil persones) són ancians.

La situació de la població a les zones sota el control de les autoritats separatistes prorusses és particularment difícil a causa de la manca d'accés a l'ajuda internacional, la distribució de la qual es complica pel fet que la primera línia del front és plena de mines antipersones (Ucraïna és un dels països del món amb el major nombre de mines terrestres). En aquest escenari, per exemple, els jubilats no reben una pensió perquè només es paga en els territoris sota control d'Ucraïna. A més, molts ancians pateixen un greu aïllament perquè el conflicte ha fet que els familiars més joves marxin a un altre lloc.

Si algú es posa malalt, ningú el pot ajudar. No obstant això, les zones separatistes reben ajuda de Rússia, que en els últims anys ha concedit als ciutadans d'aquesta regió més de 700.000 passaports russos, la qual cosa legitima la necessitat d'una possible defensa de la població no només perquè són russos des d'un punt de vista ètnic i lingüístic, sinó també legalment. El Kremlin continua considerant aquestes àrees (i tot Ucraïna) com un element essencial del seu “cercle d'influència” a l'Europa de l'Est. La vida al Donbass, en els últims anys, s'ha militaritzat i una dinàmica de guerra s'ha estès entre els ciutadans: restriccions de viatge, escassetat d'aliments i medicines, desplaçats, mercat negre i corrupció, problemes perquè els infants vagin a l'escola, tocs de queda, alarmes contra atacs aeris, mort generalitzada i destrucció gradual d'infraestructures, cases civils i llocs sensibles.

L'aeroport internacional de Donetsk es pot considerar un símbol d'aquest conflicte: va ser reconstruït per al Campionat Europeu de Futbol de 2012, va ser completament destruït durant els enfrontaments entre l'exèrcit ucraïnès i els separatistes prorussos al gener de 2015 i avui el seu ombrívol esquelet segueix sent un advertiment del que comporta la bogeria de la guerra. L'OSCE, que supervisa les violacions de l'alto el foc, va anunciar que si hi havia 8.700 violacions en el primer trimestre del 2021, en els mesos d'estiu la xifra havia arribat als 21.000 casos, i després, entre octubre i desembre, es va disparar fins a 36.800 episodis.

La línia del front, que ja havia separat famílies senceres, es troba ara pràcticament tancada a causa de les mesures per combatre la pandèmia, la qual cosa genera un patiment afegit. Precisament la separació de famílies és un dels grans problemes que ha portat la guerra: a Ucraïna moltes famílies són mixtes. Russos i ucraïnesos han conviscut en aquestes terres durant segles. La guerra insinua divisió i desconfiança a les pròpies famílies. L'empobriment de la població de Donbass s'agreuja per la crisi econòmica causada per la guerra: segons estimacions oficials, entre 2013 i 2018, als territoris controlats pel govern ucraïnès de les regions de Donetsk i Lugansk, el PIB va caure un 61% i 72%, respectivament.

Aquest escenari, a més de provocar un profund patiment entre la població local, pot acabar sent davant els ulls de tot el món el desencadenant d'un conflicte més gran. Per aquestes raons, humanitàries i geopolítiques, el Donbass ens afecta de prop.

[Traducció de la redacció]