PARE ANDREA SANTORO

Mártires
Turquía

Comparteix-Ho

Andrea Santoro va néixer a Priverno (Itàlia) el 7 de setembre de 1945 i a mitjan anys 50 va anar a viure a Roma amb la família. Va entrar al seminari el 1958 i fins al 1970 (any en què va ser ordenat sacerdot) va viure la formació a l'època de preparació, desenvolupament i primera aplicació del Concili Vaticà II. Va ser ordenat pel llavors monsenyor Ugo Poletti el 18 d'octubre de 1970, i va començar el seu ministeri intentant dotar-se de les eines per entrar en diàleg amb un món juvenil que s'estava allunyant de l'Església. Entre 1971 i 1980 va ser sots-rector de la parròquia de la Transfiguració, a Roma, on va viure una intensa fase d'experimentació. El setembre de 1981 va ser traslladat a un barri en construcció, Verderocca, a l'església que el 1988 es va dedicar a Jesús de Natzaret. El 1994 un nou període sabàtic li va permetre guiar grups a Orient Mitjà en col·laboració amb l'Obra Romana de Peregrinacions. Així va consolidar el seu desig d'anar a missions. Després d'un posterior període a la parròquia, la dedicada als sants màrtirs Fabià i Venanci, al barri d'Appio, el cardenal Camillo Ruini li va permetre, el 2000, anar com a sacerdot fidei donum a Turquia, al servei del Vicariat Apostòlica d'Anatòlia. El seu primer destí va ser Urfa (l'antiga Edessa), ciutat de tradicions antiquíssimes, després a Trabzon, l'antiga Trebisonda, al norest del país, al mar Negre. La seva missió era ocupar-se d'una parròquia amb una població catòlica de menys de deu persones, sense capellà des de feia temps. A Trabzon el pare Andrea hi va trobar una situació difícil. Va assistir a les conseqüències de la caiguda del gegant soviètic: una forta immigració provinent dels territoris de l'antiga Unió Soviètica provocada per la misèria i la desesperació, i prostitutes cristianes armènies o georgianes que va considerar com a part fonamental de les ànimes de la seva parròquia. I en aquell context també va viure les conseqüències de l'11 de setembre i de les guerres que van arribar després.

El pare Andrea va decidir testimoniar la seva fe en un escenari de crisi del món en una època marcada per profunds canvis.
Andrea Riccardi, al pròleg del llibre d'Augusto D'Angelo titulado Don Andrea Santoro. Un prete tra Roma e l'Oriente, va escriure: "El pare Andrea és capellà en el seu petit ramat de Trabzon, pocs catòlics, alguns ortodoxos de l'Est. Un eclesiàstic ortodox em va dir, tot sorprès: 'Però què hi feia allà, quasi per a ningú?'. La presència de Santoro a Turquia és l'expressió del geni catòlic segons el qual 'quasi ningú' és 'algú'. Ell dibuixa una nova manera de fer diàleg, que és antiga, que és la de capellà i la de cristià: viure a prop, ser un mateix, obrir-se als altres amb simpatia,  buscar allò que és humà més enllà de la gàbia ideològica i psicològica de la religió. No es fa il·lusions d'invertir la situació, sinó que avança pas a pas, trobada a trobada. No fa balanços, recull les molles, topa amb els problemes... però avança. La seva manera d'actuar em recorda una expressió de l'abat Monchanin sobre el diàleg: parlava de 'paciència geològica'".
 

VÍDEO (IT): L'ESGLÉSIA MÉS ENLLÀ, EL PARE ANDREA SANTORO I TURQUIA

LLIBRE: Don Andrea Santoro. Un prete tra Roma e l'Oriente

PARE ANDREA SANTORO
PARE ANDREA SANTORO