Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 4,2-6
Sigueu constants en l'oració: en les vetlles feu accions de gràcies, i pregueu també per nosaltres, perquè Déu obri una porta a la nostra predicació i puguem anunciar el misteri del Crist. És per aquest misteri que estic empresonat. Que pugui donar-lo a conèixer, tal com és la meva obligació.
Comporteu-vos assenyadament amb els qui no creuen, procurant de treure partit dels moments favorables. Tingueu sempre converses agradables, i amaniu-les amb una mica de sal; sapigueu com heu de respondre a cadascú.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’apòstol exhorta els Colossencs a perseverar en la pregària sense cansar-se mai. És un ensenyament continuat en el Nou Testament. La pregària, en efecte, allibera el creient de l’egocentrisme i l’uneix a Déu. La pregària és la seva primera obra, la que el defineix i la que més el distingeix. L’apòstol insisteix en la força de la pregària perquè la pregària fortifica la vigilància del creient. En l’època en la qual fou escrita la carta als Colossencs, la convicció d’una manifestació imminent de Crist gloriós no era tan forta, i l’espera podia conduir a una actitud de mandrosa resignació davant els esdeveniments del món. Pau, tot exhortant a la vigilància, vol inculcar la perseverança en l’escolta de l’Evangeli i en posar-lo en pràctica, afegint també la súplica de pregar per ell i pels seus collaboradors, perquè puguin desenvolupar amb eficàcia la missió al servei de la Paraula. L’apòstol sap que el temps de l’espera ha d’estar guiat per la predicació evangèlica i demana que preguin perquè és Déu qui «obre la porta a la paraula», o sigui, qui ofereix l’ocasió favorable per a l’anunci de l’Evangeli. Cal pregar per aquells que tenen la responsabilitat de la predicació perquè trobin el moment oportú. L’apòstol, a l’inici de la carta, tranquillitza els creients amb les seves pregàries (1,3-9), i ara les demana per a ell. La pregària recíproca manifesta la comunió fraterna: tots, d’aquesta manera, ens retrobem en el cor del Pare. Pau està empresonat, però les cadenes no deturen la força de la paraula evangèlica. Davant dels seus ulls apareixen «els de fora», els que no pertanyen encara a la comunitat cristiana. A ells també se’ls ha de comunicar l’Evangeli. Pau sap que els cristians de Colosses són una minoria en la ciutat. Per això han de donar raó de la seva fe amb el testimoniatge de vida, amb un comportament savi. És la invitació a viure segons l’Evangeli. Aquesta és la força dels cristians; respondre a tothom amb amabilitat i sense perdre la paciència, «amb sal» és a dir amb aquella saviesa que fa que els deixebles siguin «sal de la terra i llum del món».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
