X del temps ordinari Llegir més
Primera Lectura
1r Reis 17,17-24
Un quant temps després d'això, el fill d'aquella dona, la mestressa de la casa, es va posar malalt, i la malaltia era tan greu que el noi es va morir. Ella va dir a Elies:
--Deixa'm estar, home de Déu! ¿Has vingut a casa per recordar a Déu les meves faltes i fer morir el meu fill?
Ell li va respondre:
--Dóna'm el teu fill.
Elies el va rebre dels braços d'aquella dona, el va pujar a la cambra de dalt, on vivia, i l'ajagué al seu propi llit. Després va invocar el Senyor dient:
--Senyor, Déu meu! ¿Fins i tot a aquesta viuda que m'hostatja vols mal, que fas morir el seu fill?
Llavors s'estirà tres vegades sobre el nen i va invocar encara el Senyor dient:
--Senyor, Déu meu! Fes que la vida torni a dins d'aquest infant!
El Senyor va escoltar el crit d'Elies, la vida tornà a entrar dintre l'infant, i l'infant va reviure. Elies va prendre el nen i el baixà de la cambra de dalt. El retornà a la seva mare i li digué:
--Mira, el teu fill és viu!
La dona va dir a Elies:
--Ara veig que ets un home de Déu i que la paraula del Senyor que tu pronuncies es compleix fidelment.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
