Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 4,16-31
Aviseu les nacions,
mobilitzeu-les contra Jerusalem!
Vénen de terres llunyanes
per assetjar-la,
llancen crits de guerra
contra les ciutats de Judà.
L'encerclen com qui vigila un camp,
perquè s'havia rebel·lat contra mi.
Ho dic jo, el Senyor.
La teva conducta i les teves accions
t'han portat tot això, Jerusalem:
el fruit de la teva maldat és amarg,
et penetra fins al cor.»
Ai, entranyes meves, entranyes meves!
Quin mal a les parets del cor!
El cor em palpita, no puc callar:
ressonen dintre meu els tocs de corn,
la cridòria del combat.
Arriben notícies
de desfetes i més desfetes,
tot el país és devastat!
De cop m'han destruït les tendes,
en un instant m'han arrasat
els campaments.
Fins quan hauré de veure estendards
i sentir el toc de guerra?
«El meu poble és estúpid.
Ho dic jo, el Senyor.
No em coneix, no m'ha comprès;
són fills insensats,
sense enteniment,
llestos per a fer el mal,
incapaços de fer el bé.»
He mirat la terra:
tota ella és caòtica i desolada;
he mirat el cel: ni rastre de llum.
He mirat les muntanyes: tremolen;
i els turons: tots s'estremeixen.
He mirat pertot arreu,
i no hi ha ningú:
fins els ocells han fugit.
He mirat encara,
i els horts són un desert,
totes les ciutats estan incendiades.
El Senyor hi ha descarregat
el foc de la seva indignació.
Això anuncia el Senyor:
«El país sencer quedarà desolat,
però no el vull destruir del tot.
Per això la terra portarà dol,
i allà dalt, el cel s'enfosquirà.
Us ho anuncio, és decisió meva:
no me'n penediré ni em faré enrere.»
Al crit dels cavallers i dels arquers,
la gent fuig dels pobles.
S'amaguen a les coves,
se'n van pels boscos,
escalen els cingles:
tots els pobles estan abandonats,
no hi ha quedat ningú.
I tu, Jerusalem,
què faràs quan siguis devastada?
Ni que et vestissis d'escarlata,
ni que et guarnissis d'or
i et pintessis els ulls,
t'embelliries per no res:
els teus amants et menyspreen,
demanen la teva vida.
He sentit un crit de partera,
crits de dolor
com els d'un primer part.
És el crit de Sió que panteixa
i estén les mans:
«Pobra de mi! Em moro
de veure aquesta mortaldat!»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Tot el país és devastat!», apunta amb amargor el profeta. Són paraules que semblen descriure molts països del món actual colpits per la guerra, per la violència i per la injustícia. Jeremies descriu les tràgiques conseqüències que acompanyen la destrucció de Jerusalem i l’exili a Babilònia. No pot continuar resignat davant una situació tan dramàtica sinó que vol oferir una llum d’esperança, la que el Senyor encenia precisament dins d’aquella tragèdia. La paraula del profeta ens recorda també avui, a nosaltres com en aquell temps al poble d’Israel, que el Senyor no és indiferent a allò que els passa als seus fills, que no és aliè a la història dels homes. Al contrari, hi participa profundament. És signe d’això el mateix profeta, que sent la guerra en el més profund del seu cor i es sent terriblement afectat per tot el que veu. La Paraula de Déu ajuda a llegir els signes dels temps, a entrar en el fons de la història, en els dolors del món. Sense ella seriem dominats per nosaltres mateixos, potser sentint-nos víctimes disposades a autojustificar-nos i a acusar diligentment als altres. Sovint mirem la creació amb la inconsciència que descriu el profeta, que atribueix a Déu aquells mals que en realitat provoquem nosaltres mateixos. «He mirat», repeteix quatre vegades el profeta. Déu «mira», no fuig davant del mal, el desert, la destrucció. De la mateixa manera que el Senyor entra a la història dels homes, també el deixeble ha de deixar de ser indiferent davant la situació del món en què viu. Déu retreu asprement al seu poble, que no sap veure i no sap comprendre. Hem de fer nostra la mirada del Senyor, que no evita mirar la desolació i el buit que creen la guerra i la violència. El Senyor mira el món i sent compassió per ell. Cap de nosaltres, i sobretot cap pobre, troba el Senyor distret. És el que demana el Senyor a tot aquell que confia en ell.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
