Memòria de sant Esteve (+1038) rei d'Hongria. Es convertí a l'Evangeli i va promoure l'evangelització del país. Llegir més
Memòria de sant Esteve (+1038) rei d’Hongria. Es convertí a l’Evangeli i va promoure l’evangelització del país.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 18,1-23
Paraula que Jeremies va rebre del Senyor. El Senyor li digué:
--Baixa a cal terrisser, que allà t'he de comunicar la meva paraula.
Hi vaig anar i vaig trobar el terrisser treballant al torn. Quan la peça que tornejava li sortia esguerrada, en feia una altra tal com ell la volia.
Llavors el Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
--Parla a la gent d'Israel: "¿Creieu que jo no sóc capaç d'obrar com aquest terrisser? Vosaltres sou a les meves mans com l'argila a les mans del terrisser. Si alguna vegada he amenaçat d'arrencar, enderrocar i destruir un poble o un reialme, però aquell poble ha desistit de fer el mal que havia motivat la meva amenaça, jo també m'he desdit del mal que tenia decidit contra ells. I si alguna altra vegada he promès de plantar o construir un poble o un reialme però m'han ofès i m'han desobeït, també m'he desdit del bé que els havia promès." Digues, doncs, a la gent de Judà i als habitants de Jerusalem: "Això us anuncia el Senyor: Com fa un terrisser, jo estic donant forma a un desastre: medito un pla contra vosaltres. Convertiu-vos del mal camí, seguiu la bona ruta i milloreu la vostra conducta."
»Però ells responen: "No t'hi escarrassis! Volem seguir el nostre propi parer. Cadascú de nosaltres vol fer el que li dicta el seu cor obstinat i pervers."
Això us diu el Senyor:
«Pregunteu als altres països
si han sentit a dir res de semblant.
És horrorós, el pecat
que ha comès Israel!
Per ventura la neu del Líban
abandona el penyal més alt?
¿S'estronquen les aigües fondes
que brollen i baixen fredes?
Doncs el meu poble
s'ha oblidat de mi:
crema ofrenes als ídols
que no són res,
que el fan ensopegar
en els seus camins,
els camins de sempre,
i el porten per altres viaranys,
per camins no fressats.
Faran del seu país
objecte de riota sense fi:
seran l'estupor dels qui els veuran.
Tothom qui hi passarà
quedarà esbalaït
i mourà el cap amb aires de mofa.
Els escombraré davant l'enemic
com escombra el vent de llevant.
El dia de la desgràcia,
per no veure'ls,
els giraré l'esquena.»
Alguns han dit: «Tramem un pla contra Jeremies. Ja quedaran sacerdots que instrueixin, savis que aconsellin, profetes que parlin en nom de Déu. Calumniem-lo, no escoltem res del que ens diu.»
Escolta'm, Senyor,
fixa't en els qui m'acusen.
És just tornar mal per bé?
Doncs ells m'han parat una trampa!
Recorda que m'he presentat
davant teu,
intercedint a favor d'ells
per apaivagar la teva indignació.
Ara, doncs, fes-los morir amb l'espasa
i que els seus fills morin de fam.
Que les seves dones quedin viudes
i acabin perdent els fills.
Que els homes morin de pesta
i els joves caiguin a la guerra.
Que se sentin crits dins les cases,
quan de sobte els arribi la invasió.
Havien parat una trampa
per caçar-m'hi,
m'havien posat un parany.
Però tu, Senyor, coneixes
tot el pla que han tramat
per matar-me.
No perdonis el seu crim,
no esborris el seu pecat.
Que caiguin estesos als teus peus,
fes-los sentir la teva indignació!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Vosaltres sou a les meves mans com l’argila a les mans del terrisser» Aquestes paraules remeten a la mateixa creació de l’home. El Senyor el va modelar primer amb argila i després va insuflar-hi l’esperit de la vida. I l’home es va convertir en un ésser viu (Gn 2,7). No hem d’oblidar que un tret primordial de la condició permanent de cada home i de cada dona és que provenen de la pols. Però Déu no menysprea la pols que és l’home, al contrari, li dóna valor. Ell, com un terrisser, continua donant forma a cada un de nosaltres donant-nos el seu esperit de vida perquè creixem «a semblança seva, segons la seva imatge». El Senyor no rebutja la nostra pobresa i la nostra fragilitat. No deixa d’inclinar sobre nosaltres i contínuament obra en nosaltres perquè creixem com a fills seus, com a testimonis seus. Som realment, com diu Pau, «gerres de terrissa». Tanmateix, el Senyor, mitjançant la seva paraula, continua posant en el nostre cor l’alè de la vida, l’alè del seu Sant Esperit. Aquell alè de l’origen no es dóna una vegada per sempre, cada dia el Senyor ens el dóna perquè ens sostingui en el camí cap a la plenitud de la vida. Jeremies ens recorda també a nosaltres la gran responsabilitat que tenim: decidir seguir el Senyor. Qui segueix el camí del Senyor i no «el que li dicta el seu cor obstinat i pervers» trobarà la benedicció. Que trist és continuar seguint-nos i escoltant-nos a nosaltres mateixos després de tot l’amor i el perdó que hem rebut del Senyor! De fet, és l’amor més gran que es pot tenir a la Terra. El Senyor, com en un repte d’amor, demana al seu poble: «Pregunteu als altres països si han sentit a dir res de semblant. És horrorós, el pecat que ha comès Israel! Per ventura la neu del Líban abandona el penyal més alt? ¿S’estronquen les aigües fondes que brollen i baixen fredes? Doncs el meu poble s’ha oblidat de mi: crema ofrenes als ídols que no són res, que el fan ensopegar en els seus camins, els camins de sempre». A la vida sovint tornem enrere perquè si no escoltem anem enrere, empitjorem. Això és el que passa quan oblidem el que hem rebut i tornem a seguir els nostres camins particulars. Comprenem llavors l’oració del profeta, que demana l’ajuda de Déu davant la fatiga de la seva vocació. Demanem força al Senyor per continuar comunicant la força del seu amor i del seu perdó
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
