XXI del temps ordinari Llegir més
Primera Lectura
Isaïes 66,18-21
«Quant a mi, el Senyor, tinc ben presents les obres dels homes i els seus pensaments. Ha arribat el temps de reunir totes les nacions i totes les llengües. Tots vindran i contemplaran la meva glòria. Alçaré enmig d'ells un estendard, i als qui sobrevisquin els enviaré als pobles de Tarsis, Pul, Lud terra famosa pels seus arquers, Tubal, Javan i a les illes més llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist la meva glòria. Ells l'anunciaran a tots aquests pobles. Llavors, de totes les nacions em presentaran, com una ofrena, tots els vostres germans que hi vivien. Els portaran dalt de cavalls, en carruatges o en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la meva muntanya santa de Jerusalem. Ho dic jo, el Senyor. Serà la seva ofrena, i jo l'acceptaré com accepto l'ofrena que els israelites porten al meu temple en vasos purificats. I fins i tot d'entre ells jo escolliré sacerdots i levites. Ho dic jo, el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
