Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, siria del Malankar) i de l'Església assíria. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d’Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, siria del Malankar) i de l’Església assíria.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 84 (85), 8.10-14
8 Senyor, fes-nos veure el teu amor
i dóna’ns la teva salvació.
10 Ell és a prop per salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.
11 La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau.
12 La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel.
13 El Senyor donarà la felicitat
i la nostra terra donarà el seu fruit.
14 La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 85, del qual la litúrgia ens fa cantar només alguns versets, reflecteix la joia del poble d’Israel en retornar de l’exili babilònic: «Has afavorit, Senyor, el teu país i renovat la vida de Jacob» (v. 2). Aquestes paraules podem aplicar-les a qualsevol situació de retorn a una nova vida després de passar calamitats, com poden ser les guerres, les violències, les injustícies, que continuen per desgràcia abatent-se sobre la vida humana. El poble d’Israel dejunava en els moments difícils, es vestia de sac i es cobria el cap de cendra, amb la certesa que el Senyor hauria perdonat els seus pecat: «has perdonat les culpes del teu poble» (v. 3). Tots es reunien per invocar el Senyor: «Déu, salvador nostre, renova’ns, refrena el teu enuig en contra nostre» (v. 5). De fet, el mal, qualsevol mena de mal, s’abat sobre la vida humana cada vegada que ens allunyem del Senyor per seguir els nostres instints egocèntrics i violents. I hem d’invocar el Senyor perquè torni a regnar enmig nostre. Ell és fidel i just: «Senyor, fes-nos veure el teu amor i dóna’ns la teva salvació» (v. 8). El salmista es dirigeix al Senyor recordant-li el que ha fet per Israel. En la pregària podem parlar a Déu en qualsevol sentit. En realitat, hem de ser conscients de la fidelitat del Senyor i de les nostres moltes infidelitats, que són la causa dels nostres mals. Però no obstant això, amb el salmista volem fer evident davant Déu la contradicció existent entre la seva acció poderosa en el passat i el seu silenci durant l’angoixa de l’exili. Però així i tot el creient sap que Déu no l’abandona. Només cal llegir les Escriptures: Déu sempre ha estat bo amb Israel, fins i tot quan s’allunyava d’Ell. La fe d’Israel descansa en la fidelitat de Déu. El Senyor arriba a perdonar i fins a oblidar el pecat del seu poble: «has perdonat les culpes del teu poble, has estès un vel sobre tots els seus pecats» (v. 3). El creient sap que Déu, en el seu amor fidel, guia la història vers la salvació, i pot afirmar clarament que només en Ell troba la salvació: «Déu, salvador nostre» (v. 5). El pecat, de fet, no és altra cosa que cercar la salvació fora de Déu. I en canvi la conversió és tornar a confiar en Déu. I troba pau només aquell que retorna a ell amb tot el cor. El creient, per tant, reprèn l’escolta de la Paraula del Senyor: «Jo escolto què diu el Senyor», i comprèn que «Déu anuncia la pau» (v. 9), que constitueix el cimal dels béns que necessitem: vida, llibertat, justícia, fraternitat. Per això el salmista imagina el futur nou del món personificant les virtuts: en el temps del Senyor la fidelitat i l’amor es trobaran, la justícia i la pau s’abraçaran. Aquest temps, el temps de la plenitud, ja ha començat amb Jesús. La tradició cristiana ha fet d’aquest salm el cant de la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
