Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 4,24-30
I afegí:
--Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L’Evangeli que hem escoltat comença amb la frase de Jesús als conciutadans de Nazaret: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble». I ho afirma perquè ell mateix ho està experimentant en primera persona. Per què els natzarens no acullen la seva paraula? La resposta és simple: els natzarens tenen el cor sobreeixit d’orgull i estan plens de si mateixos. No podien acceptar de cap manera que un conciutadà els pogués parlar al cor amb autoritat. No hi havia espai per ningú altre que no fos ells mateixos. Només qui és pobre i humil està disposat a acollir la paraula de Jesús. Si un està satisfet de si mateix i de les pròpies conviccions, ni demana ni escolta. Es queda on està, amb si mateix. L’exemple d’Elies que, entre les nombroses vídues, va ser enviat només a la de Sarepta, i el cas del profeta Eliseu que guareix només Naaman el siri, mostren la manera de fer de Déu. El Senyor envia els seus profetes a tothom, però en general només els pobres i els febles i els que es deixen tocar el cor escolten les seves paraules. Doncs bé, desprès que Jesús ha explicat les Escriptures relacionant-les amb la seva acció com a procedent de Déu, els natzarens es rebellen i intenten tirar-lo de dalt a baix del precipici. És el que passa cada vegada que tanquem la porta del cor a la paraula evangèlica, cada vegada que la considerem estrangera a nosaltres per massa exigent i, per tant, inaplicable. Cada vegada es repeteix l’escena dramàtica de Nazaret: tirar pel precipici del nostre orgull la invitació a canviar el cor i a acollir Jesús com l’autèntic amic de la nostra vida, l’únic Salvador nostre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
