Memòria del Beat Oscar Arnulfo Romero, màrtir, assassinat el 1980 a l'altar durant la celebració de l'Eucaristia. Memòria de la massacre de les Fosses Ardeatines, que va tenir lloc a Roma el 1944, on 335 persones van ser assassinades pels nazis. Llegir més
Memòria del Beat Oscar Arnulfo Romero, màrtir, assassinat el 1980 a l'altar durant la celebració de l'Eucaristia. Memòria de la massacre de les Fosses Ardeatines, que va tenir lloc a Roma el 1944, on 335 persones van ser assassinades pels nazis.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ezequiel 47,1-9.12
L'home em va fer tornar a l'entrada del santuari i vaig veure que de sota el llindar del santuari, que té la façana a l'orient, naixia una font d'aigua que baixava cap a l'orient, pel costat dret del temple, al sud de l'altar. Tot seguit em va fer sortir del temple per la porta nord i em va fer donar la volta per fora fins a la porta exterior que mira a l'orient. Vaig veure que l'aigua baixava del costat dret. Llavors l'home es va encaminar cap a l'orient amb un cordill a la mà, amidà mil colzades i em va fer travessar el rierol: l'aigua m'arribava als turmells. Amidà mil colzades més, em va fer travessar, i l'aigua m'arribava als genolls. N'amidà mil més, però el nivell de l'aigua havia crescut tant que ja no vaig poder travessar. Era un corrent d'aigua on calia nedar, un riu que no es podia travessar. Llavors ell em digué:
-¿Has vist, fill d'home?
Després em va fer tornar a la riba del riu. Vaig tornar-hi i vaig veure que hi havia molts arbres a banda i banda. Llavors em digué:
-Aquesta aigua corre cap a la conca oriental, baixa a l'Arabà i desemboca al Mar Mort. Entra dins les aigües insalubres i les saneja. A tot arreu on penetrarà l'aigua d'aquest riu, hi viuran tota mena d'animals aquàtics, i el peix hi serà molt abundant, perquè, així que hi arribi aquesta aigua, la mar quedarà sanejada. Arreu on arribi aquest riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixeran tota mena d'arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran una collita nova, perquè l'aigua que els rega neix del santuari. Els seus fruits serviran d'aliment i les seves fulles seran un remei.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Amb aquesta visió del profeta Ezequiel, la Paraula de Déu ens vol mostrar allà on ens condueix el seu somni sobre nosaltres i sobre el nostre futur. Ens presenta la visió del temple de Jerusalem. La visió és sorprenent: l'aigua abundant que brolla del temple i flueix per donar vida a tot el que troba. En el llenguatge bíblic l'aigua, que flueix i rega la terra resseca transformant-la en un jardí exuberant, és el símbol del poder de Déu que transforma la sequedat dels cors dels homes fent-los capaços d'acollir el somni de Déu, i d'esdevenir servents diligents. En l'Evangeli de Joan, Jesús apareix com el veritable temple del qual brolla l'aigua viva de l'Esperit: "Jesús es posà dret i exclamà: Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva" (Jn 7,37-38) i encara, quan era a la creu diu l'evangelista que "un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua" (Jn 19,34). Mentre ens encaminem a la Pasqua, aquest text del profeta ens exhorta a no allunyar-nos especialment aquest dies, de la font de la Paraula de Déu per poder comprendre i acollir amb promptitud en el nostre cor el misteri d'amor que celebrarem durant la Setmana Santa. Aquests dies un riu d'aigua viva aflueix per nosaltres i pel món. Deixem-nos arrabassar per l'amor de Jesús que, perquè ens estima, puja a la creu. L'exemple de sant Romero, assassinat a l'altar perquè defensava els pobres, és un testimoni lluminós per tothom.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
