Jornada europea de recuerdo de la Shoá. Llegir més
Jornada europea de recuerdo de la Shoá.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 10,32-39
Recordeu-vos d'aquells primers temps, quan tot just havíeu rebut la llum i ja vau sostenir un combat fort i dolorós; els uns us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, els altres us vau fer solidaris dels qui eren tractats així. Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre. Per tant, no perdeu la vostra valentia, ja que per ella rebreu una gran recompensa.
Us cal molta constància per a complir la voluntat de Déu i obtenir així el que ell ha promès. Perquè d'aquí a un moment, tan sols un moment, vindrà el qui ha de venir, no tardarà. El meu just viurà per la fe, però si es fa enrere no m'hi complauré. Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden, sinó dels qui creuen i se salven.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Comienza la tercera parte de la Carta a los Hebreos. El autor quiere exhortar a los cristianos a la constancia y a la perseverancia en la vida cristiana. Era un momento especialmente difícil para las comunidades cristianas de aquel tiempo, oprimidas por no pocas hostilidades. Evidentemente se había producido alguna que otra cesión por parte de algunos o bien el testimonio se había debilitado, quizá por un cristianismo vivido de manera más individualista y, por tanto, menos significativo, menos profético. El autor recuerda a esos cristianos el fervor que tenían en el tiempo de su conversión, cuando afrontaban con valentía todo sacrificio con tal de dar testimonio del Evangelio: no solo no se echaban atrás ante las dificultades y los peligros, sino que los afrontaban juntos "con alegría". El autor recuerda a los cristianos cuando estaban "expuestos públicamente a injurias y ultrajes" y vivían una profunda solidaridad entre ellos: "compartisteis los sufrimientos de los encarcelados; y os dejasteis despojar con alegría de vuestros bienes". La razón de esta valentía residía en la convicción de poseer "una riqueza mejor y más duradera". El autor nos exhorta a descubrir de nuevo la virtud de la constancia, es decir, a perseverar en el seguimiento del Evangelio y a no abandonar la "parresia", esa confianza en Dios que representa la verdadera fuerza del creyente y que le permite permanecer firme incluso en un mundo hostil al Evangelio. La pereza y el cansancio nos hacen correr el riesgo de encerrarnos en el presente y atenuar la espera de la venida del Señor. Si no hay espera, la esperanza y la lucha por un mundo mejor se desvanecen. Si no hay espera, se atenúa la necesidad de rezar y de comprometernos, a la vez que cedemos con facilidad al individualismo y a la mentalidad de nuestro mundo. Hoy, 27 de enero, jornada europea de recuerdo de la Shoá, no podemos dejar de recordar la violencia atroz a la que fueron sometidos seis millones de judíos en los campos de exterminio nazis. Que esta jornada sea para todos un recuerdo indeleble y de advertencia ante el resurgimiento del antisemitismo y ante toda forma de racismo, que llevan al desprecio hasta la eliminación del otro.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
