LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Recuerdo de la muerte de Gandhi, asesinado en 1948 en Nueva Delhi. Con él recordamos a todos los que, en nombre de la no violencia, trabajan por la paz. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 30 de gener

Recuerdo de la muerte de Gandhi, asesinado en 1948 en Nueva Delhi. Con él recordamos a todos los que, en nombre de la no violencia, trabajan por la paz.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 11,32-40

Per què continuar? Em mancaria el temps per a parlar-vos en detall de Gedeó, de Barac, de Samsó, de Jeftè, de David, de Samuel i dels profetes. Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren promeses que es complien, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, s'escaparen de l'espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, repel·liren exèrcits d'estrangers. Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de casa seva. Alguns es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. D'altres van sofrir escarnis i assots i encara cadenes i presons; foren apedregats, serrats, morts amb l'espasa; anaren d'ací d'allà coberts de pells d'ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d'acollir-los.
Tots aquests, per la fe, es van fer mereixedors d'un gran testimoni, però no van obtenir la promesa, perquè Déu, que ens tenia prevista una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El autor de la Carta prosigue la historia de los ejemplos de creyentes con la experiencia del sacrificio de Isaac. Es una página que muestra a Abrahán obediente a Dios aunque no comprenda el sentido profundo de la petición que se le ha dirigido. El creyente es el que confía en Dios aunque no comprenda, sabiendo sin embargo que en todo caso no será abandonado. Abrahán cree que si Dios le pide el sacrificio de Isaac sabrá también devolvérselo. En efecto -advierte el autor- "poderoso era Dios aun para resucitarlo de entre los muertos" (11, 19). Esta fe tan sólida movió también a los patriarcas Isaac, Jacob y José. Ellos bendijeron a sus hijos desde el lecho de muerte, asegurándoles la promesa de Dios. También la vida de Moisés estuvo acompasada por la fe. Por esto afrontó al faraón y, sin temor, condujo fuera de Egipto al pueblo. En esta historia de Moisés los cristianos podían encontrar su historia. También ellos eran amenazados con graves penas por las leyes imperiales y debían soportar injusticias y humillaciones. Pero la fe permite superar las dificultades. Sin un orden cronológico o lógico preciso, el autor hace después una lista sumaria de los "éxitos" obtenidos por fe: se trata de empresas heroicas, de victorias militares, de éxitos políticos y de la resurrección de los muertos. Es una invitación a los creyentes para que recuerden la fuerza de la fe que actúa en la historia. Por lo demás, también Jesús dijo que una fe pequeña como un grano de mostaza "puede mover montañas" (cfr. Mc 11,23). Por eso los cristianos no deben resignarse ante la violencia del mal: la fe es más fuerte. Aun cuando la violencia se abate sobre ellos, la fe les salvará. El autor recuerda, como en un martirologio, a los creyentes que fueron perseguidos. Ellos aceptaron la muerte por la fe, por su lazo con el Señor. Y concluye: "Y todos ellos, aunque alabados por su fe, no consiguieron el objeto de las promesas. Dios tenía dispuesto algo mejor para nosotros, de modo que no llegaran ellos sin nosotros a la perfección" (11,39-40). A los creyentes de la vieja alianza se les dio la promesa de una patria eterna, pero ninguno pudo entonces alcanzarla. Solo Jesús, sumo sacerdote e Hijo de Dios, ha abierto el camino para todos.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.