LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia

Pregària per l'Església

Festividad de la Presentación de Jesús en el Templo. Recuerdo de los dos ancianos, Simeón y Ana, que esperaban con fe al Señor. Oración por los ancianos. Recuerdo del centurión Cornelio, primer pagano convertido y bautizado por Pedro. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 2 de febrer

Festividad de la Presentación de Jesús en el Templo. Recuerdo de los dos ancianos, Simeón y Ana, que esperaban con fe al Señor. Oración por los ancianos. Recuerdo del centurión Cornelio, primer pagano convertido y bautizado por Pedro.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 2,22-40

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era un home just i pietós, que esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no veuria la mort sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient:
-Ara, Senyor, deixa que el teu servent
se'n vagi en pau, com li havies promès.
Els meus ulls han vist el Salvador,
que preparaves per presentar-lo a tots els pobles:
llum que es reveli a les nacions,
glòria d'Israel, el teu poble.
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare:
-Aquest infant serà motiu que molts caiguin i molts s'aixequin a Israel; serà una senyera que trobarà contradicció, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els pensaments amagats al cor de molts.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: després de casada, havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.
Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L'infant creixia i s'enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Han pasado cuarenta días desde la Navidad, y la Iglesia celebra la fiesta de la Presentación de Jesús en el Templo, en la que se le muestra como la "luz para iluminar a las gentes". El Señor viene a iluminar nuestra vida y la del mundo. Mientras tanta oscuridad envuelve los corazones, la liturgia nos muestra al Señor, todavía un niño, que se encuentra con su pueblo. ¿Quién lo reconoce? El Evangelio habla de un anciano, Simeón, que "esperaba la consolación de Israel", que no se había resignado a la oscuridad presente en el mundo. Era anciano, pero se dejaba guiar por el Espíritu, como señala el Evangelio. Estaba convencido de que no moriría antes de ver al Mesías, al Cristo. Simeón, en su vejez, se deja conducir por una profecía: tiene un corazón atento y vigilante, no se pierde en sus lamentos, como a veces hacemos nosotros incluso siendo menos ancianos. Simeón, al ver a aquel niño, lo toma en sus brazos y canta todo su asombro: "Ahora, Señor, puedes, según tu palabra, dejar que tu siervo se vaya en paz; porque han visto mis ojos tu salvación". Los ojos de Simeón se ven iluminados por ese niño, la luz de Jesús elimina la sombra del miedo a la muerte, y Simeón, que se siente "saciado de días", puede caminar sereno hacia el pasaje de la muerte. Y a María le profetiza que ese niño será un signo de contradicción. Pedirá a todos que cambien su vida: habrá quien lo acoja y encuentre la alegría, y quien lo combatirá y se perderá a sí mismo. Luego está el testimonio de Ana, viuda y anciana de ochenta y cuatro años, que vivía en el Templo, en oración. También ella reconoce en el niño al Mesías, y desde ese momento comienza a contar esta buena noticia a todos los que están en el Templo. El encuentro entre el Hijo de Dios y su pueblo tiene lugar también a través de dos ancianos, el humilde Simeón y la viuda Ana, que lo reconocen, lo acogen y muestran su luz. Uno de ellos da las gracias y concluye la vida con serenidad, la otra comienza a comunicarlo a todos. En ese encuentro todo puede cambiar, como cambió la vida de aquellos dos ancianos. Ellos están hoy ante nosotros como maestros de la fe.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.