Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 13,1-8
Persevereu en l'amor fratern. No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos. Que tothom honori el matrimoni i guardi immaculada la vida conjugal: Déu judicarà els libidinosos i els adúlters. Que l'amor al diner no inspiri la vostra conducta; acontenteu-vos amb el que teniu, ja que Déu mateix ha dit: No et deixaré, no t'abandonaré. Així podrem dir amb tota confiança: El Senyor m'ajuda, res no em fa por; els homes, què em poden fer?
Feu memòria dels vostres dirigents, que us van anunciar la paraula de Déu; considereu el resultat de la seva vida i imiteu la seva fe. Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El amor mutuo define a la comunidad como cristiana y la convierte en testigo eficaz del Evangelio. Parte integrante de esta fraternidad es la atención a la "hospitalidad". La acogida es la columna vertebral que recorre la tradición bíblica. El autor recuerda que practicándola "algunos, sin saberlo, hospedaron a ángeles". La referencia a Abrahán, que acogió a aquellos tres viajeros bajo la encina de Mambré es evidente (Gn 18). Nosotros podríamos añadir que toda la historia cristiana está también marcada por esta tensión hacia la hospitalidad; Jesús, en el juicio universal que narra Mateo, dirá: "Era forastero y me acogisteis". El amor fraterno no permanece cerrado en el círculo de la propia comunidad, sino que se amplía necesariamente hacia los demás, hacia los encarcelados y aquellos que sufren, hacia todos aquellos que esperan ayuda. Rebosa de ternura la invitación: "Acordaos de los presos, como si estuvierais presos con ellos, y de los que son maltratados, pensando que también vosotros tenéis un cuerpo". No es solo una invitación a la solidaridad, sino a cuidar de cualquier persona como si fuese de la propia familia. Esta es en realidad la Iglesia, la familia de Dios, que incluye a los pobres. El matrimonio también entra en el horizonte de este amor. El autor quiere preservarlo de las traiciones que nacen de la insatisfacción de los instintos o de los deseos de cada uno. El matrimonio, en efecto, va más allá de la simple unión sexual; tiene por objeto la creación de una familia que permita una existencia en armonía en todas las fases y situaciones de la vida. Los cristianos están invitados a elegir un estilo de vida sobrio y no sometido a una carrera ansiosa por el bienestar personal, que no tiene en cuenta la vida de los demás. Por ello la Carta pone en guardia sobre todo contra la avaricia, es decir, el acumular riquezas para uno mismo sin considerar la responsabilidad por los pobres y los débiles. La llamada a "contentarse" con lo que se tiene no es una invitación a la resignación, sino una exhortación a abandonarse a la misericordia de Dios, que siempre es fiel. Se trata de un estilo de vida evangélico que Jesús vivió en primera persona y que transmitió a sus discípulos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
