7 de febrero de 1968: recuerdo del inicio de la Comunidad de Sant'Egidio. Un grupo de estudiantes de un instituto de Roma empezó a reunirse alrededor del Evangelio y del amor a los pobres. Acción de gracias al Señor por el don de la Comunidad. Llegir més
7 de febrero de 1968: recuerdo del inicio de la Comunidad de Sant'Egidio. Un grupo de estudiantes de un instituto de Roma empezó a reunirse alrededor del Evangelio y del amor a los pobres. Acción de gracias al Señor por el don de la Comunidad.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,25-30
En aquell temps, Jesús digué:
-T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
"El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
"Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor, i la vostra ànima trobarà repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Recordamos hoy el aniversario de la Comunidad de Sant'Egidio. Han pasado exactamente 55 años desde sus inicios. La primera palabra que dirigen nuestros labios al Señor en este día es de acción de gracias por este don precioso que el Espíritu Santo ha hecho a la Iglesia y al mundo. El pasaje evangélico nos sugiere que es Jesús mismo quien "bendice" al Padre porque el Evangelio ha sido una vez más "revelado a los pequeños". La Comunidad, que nace por iniciativa de un joven estudiante de instituto, Andrea Riccardi, estaba compuesta por "pequeños" no solo por ser estudiantes de instituto, sino sobre todo porque en la intuición inicial estaba la conciencia de ser "hijos" del Evangelio, es decir, de formar parte de esos "pequeños" a los que ha sido revelado el misterio de Dios. En el corazón de la Comunidad permanece siempre firme una intuición simple y básica: vivir el Evangelio sin añadidos. De la escucha continua del Evangelio nace -y continuamente renace- la Comunidad. De hecho, la historia de Sant'Egidio es una historia de oración, una historia de escucha, una historia de amistad con Dios, con los hermanos y con los pobres. Es de esa amistad de la que surge toda acción de la Comunidad. Ese gracias de Jesús es hoy el gracias de todos nosotros: "Yo te bendigo, Padre, Señor del cielo y de la tierra, porque has ocultado estas cosas a sabios e inteligentes, y se las has revelado a pequeños". Y es precisamente a través de los "pequeños" como el Evangelio se ha difundido, en lo que se refiere a la vida de la Comunidad, desde Roma al mundo entero, uniendo siempre la oración y el amor a los pobres. En todo lugar la Comunidad trata de vivir la globalización del amor, que derriba fronteras y divisiones y crea el gran pueblo de los pobres y los humildes, aliados en el ayudarse mutuamente a seguir al Señor. En la historia de la Comunidad se experimenta la belleza y la fuerza de la palabra del Señor Jesús, cuando dice: "Mi yugo es suave y mi carga ligera". Lo que podía parecer peso y fatiga ha sido en cambio experiencia de dulzura y alegría. Es un cristianismo feliz en un tiempo repleto de desafíos y de tareas, pero la certeza de la suavidad de la ayuda del Señor nos sostiene para vivir con confianza y con amor en el camino del Evangelio.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
