Para los musulmanes comienza el mes de Ramadán Llegir més
Para los musulmanes comienza el mes de Ramadán
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Isaïes 49,8-15
Això diu el Senyor:
"T'he escoltat a l'hora favorable,
t'he ajudat el dia de la salvació.
T'he reservat i et destino
a ser aliança del poble,
a restaurar el país,
a repartir les heretats devastades,
a dir als empresonats: "Veniu a fora",
i als qui viuen a la fosca: "Sortiu a la llum."
Pasturaran per tots els camins
i trobaran pastures en tots els rasos;
no passaran fam ni set,
no els farà mal el sol ni la xardor,
perquè els guiarà el qui se'n compadeix
i els conduirà a les fonts d'aigua.
Convertiré les muntanyes en camins,
quedaran anivellades les meves rutes.
Mireu com arriben de lluny!
Uns vénen del nord i de ponent;
altres, de les fronteres d'Etiòpia."
Cel, clama amb entusiasme; celebra-ho, terra;
muntanyes, esclateu en crits de goig,
perquè el Senyor consola el seu poble
i es compadeix dels afligits.
Sió deia: "El Senyor m'ha abandonat,
el meu Déu s'ha oblidat de mi."
El Senyor li respon:
"¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó,
pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes?
Però, ni que alguna l'oblidés,
jo mai no t'oblidaria.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El libro de Isaías describe, inmediatamente después del segundo canto del siervo de Dios (Is 49, 1-6), el retorno de Israel a su patria y la reconstrucción de Jerusalén. Es un anuncio de alegría y de esperanza del que se hace partícipe a toda la creación. Se invita a toda la humanidad, a los cielos, la tierra y los montes, a exultar de alegría juntos porque el Señor no se ha cansado de su pueblo, no lo ha abandonado, aunque Israel se haya alejado de él. Su amor es firme, perenne y fuerte. El Señor mismo se acerca de nuevo y le recuerda: "En tiempo favorable te escucharé" (v. 8). El "tiempo favorable" es la historia entera de Israel. Tras un periodo de purificación y de exilio el Señor está dispuesto a "levantar la tierra", a reunir de nuevo a los hijos dispersos de Israel. Y se acerca a su pueblo no como un juez majestuoso e implacable, sino como "aquel que se compadece"; como una madre tierna que cuida de sus hijos y se conmueve por ellos. Es un amor tan elevado y extraordinario que se compara con el amor materno: "¿Acaso olvida una mujer a su niño de pecho, sin compadecerse del hijo de sus entrañas? Pues aunque ésas llegasen a olvidar, yo no te olvido" (v. 15). ¿Cómo no conmoverse ante un Dios tan dispuesto a mezclarse en nuestra historia, incluso de pecado? Y como si no fuera suficiente, ha querido ir más allá con la encarnación de su propio Hijo. El apóstol Pablo llega a escribir: "En verdad, apenas habrá quien muera por un justo; por un hombre de bien tal vez se atrevería uno a morir; mas la prueba de que Dios nos ama es que Cristo, siendo nosotros todavía pecadores, murió por nosotros" (Rom 5, 7-8). Y lo contemplaremos dentro de poco, mientras va a morir por nosotros en la cruz.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
