LA PREGÀRIA CADA DIA

Domingo de Pentecostés
Recuerdo de los santos Addai y Mari, fundadores de la Iglesia caldea. Oración por los cristianos de Irak.

Primera Lectura

Fets dels Apòstols 2,1-11

Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Meravellats i estupefactes, deien:
-¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.

Salm responsorial

Salm 103 (104)

Antífona

Senyor, Déu meu, que n’ets de gran!

- Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran!

- Vas revestit d’honor i majestat,
t’embolcalla la llum com un mantell.

- Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t’has bastit un palau.

- Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.

- Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen.

- Assentares la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.

- La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.

- Les vas amenaçar i fugiren a l’instant,
esverades de sentir el retruny del teu tro;

- pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;

- els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.

- De les fonts en fas brollar torrents
que s’escolen entre les muntanyes.

- Els animals feréstecs s’hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.

- A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.

- Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;

- fas néixer l’herba per al bestiar
i les plantes al servei de l’home:

- fas sortir el pa de la terra
i el vi que alegra el cor dels homes;

- amb l’oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor.

- El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà;

- allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa hi habita la cigonya.

- Els cabirols van per l’alta muntanya,
als roquissars s’hi refugien les fagines.

- Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s’ha de pondre.

- Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;

- els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar.

- Quan fas sortir el sol, es retiren
i s’ajacen als seus caus;

- i l’home se’n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.

= Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! †
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.

= Mireu el mar, immens per totes bandes; †
són incomptables els animals que s’hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;

- tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.

- Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps:

- els el dónes, i ells l’arrepleguen;
obres la mà, i se sacien de béns.

= Però si deixes de mirar-los, s’esparveren; †
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.

- Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra.

- Glòria al Senyor per sempre!
Que s’alegri el Senyor de la seva obra!

- Ell fa tremolar la terra quan la mira,
toca les muntanyes i s’hi aixequen glops de fum.

- Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.

- Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.

= Que desapareguin de la terra els pecadors, †
i no hi quedi rastre dels injustos.
Beneeix el Senyor, ànima meva.

Segona Lectura

1a Corintis 12,3-7.12-13

Per això us faig saber que ningú que parli mogut per l'Esperit de Déu no diu: "Maleït sigui Jesús", i que tampoc ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant.
Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots. El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si no reneixes de l'aigua i de l'Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 20,19-23

Al capvespre d'aquell mateix dia -que era el primer de la setmana, el diumenge-, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m'ha enviat a portar la bona nova als pobres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

"Al llegar el día de Pentecostés, estaban todos reunidos con un mismo objetivo" (Hch 2,1). Habían pasado cincuenta días desde la Pascua y ciento veinte seguidores de Jesús (los Doce con el grupo de los discípulos, María y las demás mujeres) estaban reunidos en el cenáculo. No solo en Jerusalén, sino en muchas otras ciudades del mundo los cristianos siguen reuniéndose "todos con un mismo objetivo" para escuchar la Palabra de Dios, para alimentarse del pan de la vida y para continuar viviendo juntos en el recuerdo del Señor.
Dicen los Hechos de los Apóstoles que, por la tarde, "De repente vino del cielo un ruido como una impetuosa ráfaga de viento, que llenó toda la casa en la que se encontraban" los discípulos; fue una especie de terremoto que se oyó en toda Jerusalén, hasta el punto de que mucha gente se congregó delante de aquella puerta para ver qué pasaba. Fue para todos ellos, para los apóstoles, para los discípulos, para las mujeres, una experiencia que les cambió profundamente.
Pero aquel terremoto interior que cambió el corazón de los discípulos tuvo repercusiones también fuera. Aquella puerta cerrada se abrió y los discípulos empezaron a hablar a la gente que se había congregado allí. La larga y detallada lista de pueblos indica la presencia de todo el mundo. Mientras los discípulos de Jesús hablan, todos les entienden hablar en su propia lengua: "Les oímos proclamar en nuestras lenguas las maravillas de Dios", dicen estupefactos. Desde aquel día el Espíritu del Señor empezó a superar ciertos límites que parecían insuperables. Pentecostés puso fin a Babel. El apóstol Pablo, en la Epístola a los Gálatas, exhorta a los creyentes a caminar según el Espíritu para no terminar satisfaciendo los deseos de la carne; "las obras de la carne son conocidas: fornicación, impureza, libertinaje, idolatría, hechicería, odios, discordia, celos, iras, ambición, divisiones, disensiones, rivalidades, borracheras, comilonas y cosas semejantes" (Ga 5,19-21). Y añade: "En cambio el fruto del Espíritu es amor, alegría, paz, paciencia, afabilidad, bondad, fidelidad, modestia, dominio de sí" (Ga 5,22). El mundo entero necesita esos frutos. Pentecostés es el inicio de la Iglesia. El Espíritu santo ha sido derramado también sobre nosotros para que salgamos de nuestras avaricias y de nuestras cerrazones para testimoniar el amor del Señor y anunciar su Evangelio a todas las criaturas hasta los confines de la tierra.