LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels malalts
Paraula de déu cada dia

Pregària pels malalts

En la Basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Recuerdo de san Bonifacio (+754), obispo y mártir. Anunció el Evangelio en Alemania y fue asesinado en Frisia durante un viaje misionero.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels malalts
Dilluns 5 de juny

En la Basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Recuerdo de san Bonifacio (+754), obispo y mártir. Anunció el Evangelio en Alemania y fue asesinado en Frisia durante un viaje misionero.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tobit 1,3; 2,1-8

"Jo, Tobit, he seguit tota la vida el camí dret, fent obres bones i donant moltes almoines als meus germans i compatriotes deportats com jo al territori de Nínive, capital d'Assíria. "Sota el regnat d'Assarhadon vaig tornar a casa meva i vaig retrobar la meva dona Anna i el meu fill Tobies. Per la Pentecosta, la santa festa que celebrem set setmanes després de Pasqua, em van preparar un bon dinar. Quan m'asseia a taula, parada amb plats molt variats, vaig dir al meu fill Tobies:
"-Noi, corre a veure si trobes entre els nostres germans deportats a Nínive cap pobre que sempre tingui viu en el cor el pensament del Senyor. Porta-me'l, que dinarem plegats. T'espero, fill meu, fins que tornis.
"Tobies va sortir a buscar entre els nostres germans israelites algun pobre. Però va tornar, dient:
"-Pare!
"Li vaig respondre:
"-Què vols, fill meu?
"Ell em diu:
"-Pare! N'acaben d'assassinar un del nostre poble: l'han escanyat i l'han llançat a la plaça.
"D'una revolada vaig aixecar-me sense haver tastat res del dinar, vaig endur-me el cadàver de la plaça i el vaig dipositar en un cobert, esperant la posta del sol per poder-lo enterrar. Tornant a casa, em vaig rentar i vaig dinar tot afligit. Em venien a la memòria aquelles paraules que el profeta Amós havia dit a Betel:
""Les vostres festes es canviaran en dol,
i en complantes tots els vostres cants."
"I em vaig posar a plorar. Després, quan el sol s'hagué post, vaig sortir de casa, vaig fer un clot i vaig enterrar el cadàver.
"Els meus veïns se me'n reien i comentaven entre ells:
"-Aquest home no està escarmentat. Fa poc que el buscaven per matar-lo per això mateix i es va haver d'escapar. I fixeu-vos: ja torna a enterrar morts!

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tobit vive lejos de su tierra, en la ciudad enemiga por excelencia: Nínive. Con todo, aun estando en la diáspora, sigue manteniendo la fidelidad a la Ley de Dios, mientras que la mayoría del pueblo de Israel vivía una apostasía religiosa y practicaba cultos idólatras contrarios al único culto, el del templo de Jerusalén. Tobit está anclado en la fe de los padres, en la que había sido educado por su abuela Débora (es significativo este recuerdo de la abuela en la transmisión de la fe) y se mantiene fiel a Jerusalén: "... me acordaba de Dios con toda mi alma" (1,12). Su recuerdo le lleva a los años que vivió en su patria. Y confiesa que fue fiel al Señor: "Yo, Tobit, he andado por caminos de verdad y en justicia todos los días de mi vida". Siguiendo a los grandes patriarcas, había elegido a una esposa proveniente de su propia parentela. En la vida de Tobit lo primero es la ley del Señor, de la que surgen tres prioridades que volverán a aparecer a lo largo del libro: la caridad con los compatriotas, el culto (destacando la importancia de Jerusalén y del templo) y los valores familiares. A su hijo le pone el nombre de Tobías, que significa "el Señor es mi bien", aunque su actual situación parezca indicar lo contrario. Esta es la lección que extraemos de estas páginas: quien es fiel al Señor gozará en su vida de la compañía del ángel del Señor y recibirá su recompensa. El pasaje narrado (2,1-8) relata el episodio que se produjo en la fiesta de Pentecostés, cuando el padre de Tobías le dijo que invitara a un pobre a la comida que habían preparado. Se trata de una tradición muy hermosa. Pero a continuación se relata la muerte violenta de un judío que habían dejado en medio de la plaza sin sepultar. Tobit se levanta de la mesa, deja la comida y va a la plaza para ocuparse de aquel hombre muerto hasta la sepultura. Todos se burlan de él. Sin embargo, la piedad de aquel hombre es un ejemplo a seguir para derrotar la violencia y el abandono que siembran la crueldad en cualquier sociedad, de entonces y de hoy.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.