Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tobit 2,9-14
"Aquella mateixa nit, després de rentar-me, vaig sortir al pati de casa i em vaig posar a dormir arran de la paret del pati, amb la cara destapada, de la calor que feia. No m'havia adonat que, just damunt meu, a la paret, hi havia uns ocells. Els seus excrements, calents, em van caure als ulls i se m'hi van fer uns tels. Vaig recórrer als metges perquè m'ho curessin; però, com més ungüents m'hi posaven, més se m'entelaven els ulls, fins que vaig perdre del tot la vista. Durant quatre anys vaig quedar completament cec. Tots els meus parents em planyien. Ahicar em va mantenir els dos primers anys, fins que se n'anà a Elimaida.
"En aquella situació, la meva dona Anna, com tantes altres dones, es posà a treballar. La feina, la hi pagaven en el moment que ella lliurava les comandes. El dia set del mes de distros acabà de teixir una peça i la va portar als qui la hi havien encomanada. Ells li van donar el preu convingut i, a més, un cabrit. Quan ella entrava a casa, el cabrit es posà a belar. Jo que la crido i li dic:
"-D'on ha sortit, aquest cabridet? No deu ser pas robat! Torna'l als seus amos, que no tenim cap dret a menjar res robat.
"Ella em va respondre:
"-Però si és un regal que m'han fet de sobrepaga!
"Jo no me la creia i insistia, indignat, que tornés als amos aquell cabrit. Fins que ella em va replicar:
"-De què et serveixen les teves caritats? On són les teves obres de misericòrdia? Les saps tu i prou!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Es la tercera desgracia que sufre Tobit, tras haber perdido los bienes y tras la tristeza de la fiesta de Pentecostés. A causa de los excrementos de los pájaros, que le cayeron en los ojos desde el nido bajo el que se había dormido, queda ciego en poco tiempo. Los tratamientos de los médicos no sirvieron. Como sucede en el libro de Job (Jb 2,9), también en este caso se destacan las reacciones negativas de la esposa, de cuyo trabajo depende Tobit. Y él, afectado por aquella desgracia, muestra todos sus límites reaccionando de manera excesiva ante el cabrito que su esposa había conseguido para la Pascua. Y también es excesiva la reacción de su esposa, que manifiesta su poca religiosidad: "¿Dónde están tus limosnas y tus buenas obras? ¡Ahora se ve todo bien claro!". De ese modo su esposa se sitúa en una línea similar a la de los amigos de Job: ¿de qué han servido las buenas obras que ha hecho, puesto que parece que recibe lo contrario como recompensa? ¿Acaso Tobit, al igual que Job, no ha cometido seguramente alguna ofensa grave? Surgen muchas más preguntas. Para el creyente del Primer Testamento uno de los problemas más graves para los que no había respuesta era el sufrimiento de los justos. En realidad, también a nosotros nos puede parecer un misterio inexplicable: ¿por qué sufre el justo? ¿Acaso el Señor lo ha abandonado y lo ha dejado a merced del mal? ¿Cómo se puede seguir teniendo esperanza en Dios? Esta es la cuestión en torno a la que gira este episodio que narra Tobit, que busca la comprensión de su esposa, pero no la recibe. Se encuentra solo ante Dios, solo con su desgracia. Pero incluso en una situación dolorosa el creyente puede encontrar un nuevo impulso y confiar su vida a las manos de Dios. Así, Tobit, en aquel escenario de dolor encuentra la fuerza para elevar su súplica a Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
