LA PREGÀRIA CADA DIA

Domingo de Ramos
Recuerdo de san Óscar Arnulfo Romero, mártir, asesinado en 1980 sobre el altar durante la celebración de la eucaristía. Recuerdo de la masacre de las Fosas Ardeatinas, que tuvo lugar en 1944 en Roma, donde los nazis asesinaron a 335 personas.

Primera Lectura

Isaïes 50,4-7

El Senyor Déu
m'ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l'escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
El Senyor Déu m'ha parlat a cau d'orella,
i jo no m'he resistit
ni m'he fet enrere.
He parat l'esquena als qui m'assotaven,
i les galtes als qui m'arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d'ofenses i escopinades.
Però el Senyor Déu m'ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.

Salm responsorial

Salm 21 (22)

Antífona

Jesús, home fet al dolor, has conegut el sofriment.

- Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat?

- Estàs lluny de salvar-me,
no t’arriba el meu clam.

- Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.

- I això que tu ets el Sant
i tens per tron les lloances d’Israel!

- En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;

- a tu clamaven i eren salvats,
en tu confiaven i no foren confosos.

- Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.

- Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:

- «Que s’adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!»

- Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;

- acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des del si de la mare ets el meu Déu.

- No t’allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.

- M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan;

- uns lleons que destrossen i rugeixen
obren la boca contra mi.

- Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos.

- El cor, com si fos cera,
se’m fon a dins de les entranyes.

= La meva gola està resseca com terrissa, †
la llengua se m’encasta al paladar.
M’ajeus a la pols de la mort.

- M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;

- m’han foradat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.

= Em miren, em contemplen satisfets; †
es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.

- Però tu, Senyor, no t’allunyis;
força meva, vine de pressa a ajudar-me.

- Allibera la meva vida de l’espasa,
que no mori entre les grapes del gos;

- salva’m de la gola del lleó,
guarda’m de les banyes del brau.

= Senyor, m’has escoltat! †
Anunciaré el teu nom als meus germans,
enmig de l’assemblea et lloaré.

= «Fidels del Senyor, lloeu-lo, †
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel!

- Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el qui és pobre i desvalgut;

- no li ha amagat la seva mirada,
i quan cridava auxili l’ha escoltat.»

= En tu s’inspirarà el meu cant †
davant de tota l’assemblea;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.

= Els humils en menjaran fins a saciar-se, †
lloaran el Senyor els qui el cerquen.
I diran: «Que visqueu per molts anys!»

- Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,

- es prosternaran davant d’ell
totes les famílies dels pobles.

- Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà de les nacions.

= Els qui són a la terra l’adoren, †
s’agenollen davant d’ell els qui baixen a la pols.
Per a ell viurà la meva ànima.

- Una descendència servirà el Senyor;
parlaran d’ell a aquesta generació.

= Vindran a anunciar la seva bondat †
al poble que ha de néixer.
I diran: «El Senyor ha fet tot això!»

Segona Lectura

Filipencs 2,6-11

Ell, que era de condició divina,
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu,
sinó que es va fer no res:
prengué la condició de servent
i es féu semblant als homes.
Essent humà el seu aspecte,
s'abaixà
i es féu obedient fins a la mort,
i una mort de creu.
Per això Déu l'ha exaltat
i li ha concedit aquell nom
que està per damunt de tot altre nom,
perquè en el nom de Jesús
tothom s'agenolli
al cel, a la terra i sota la terra,
i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor,
a glòria de Déu Pare.

Lectura de l'Evangeli

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Marc 14,1-15,47

Faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'apoderar-se de Jesús amb engany i matar-lo. Deien:
-No ho fem durant la festa, no fos cas que hi hagués un avalot del poble.
Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats:
-De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.
I la censuraven.
Però Jesús digué:
-Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. En veritat us dic que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i explicaran això que ha fet.
Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. Ells, en sentir-ho, se'n van alegrar molt i prometeren que li donarien diners. I Judes buscava la manera d'entregar-lo en el moment oportú.
El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:
-On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?
Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:
-Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar.
Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué:
-En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi.
Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l'un rere l'altre:
-¿No sóc pas jo?
Jesús els respongué:
-Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:
-Preneu: això és el meu cos.
Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué:
-Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. En veritat us dic que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu.
I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.
Llavors Jesús els digué:
-Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: Colpiré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea.
Pere li va dir:
-Ni que tots fallin, jo no.
Jesús li digué:
-En veritat t'ho dic: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades.
Però ell afirmava amb més insistència:
-Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré.
I tots els altres deien el mateix.
Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als seus deixebles:
-Seieu aquí mentre jo prego.
Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i angoixa, i els digué:
-Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu.
S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia:
-Abbà, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.
Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere:
-Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble.
Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.
Va cap a ells per tercera vegada i els diu:
-Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí.
Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya:
-És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat.
A l'instant se li va acostar i li digué:
-Rabí!
I el besà.
Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot.
Jesús els digué:
-Heu sortit a agafar-me amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures.
Llavors tots l'abandonaren i fugiren.
El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.
Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati del palau del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc.
Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per fer-lo morir, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra ell, però les seves declaracions no concordaven. Alguns s'aixecaren a presentar contra ell aquesta falsa acusació:
-Nosaltres vam sentir que deia: "Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home."
Però ni així no concordava la seva declaració.
Llavors el gran sacerdot es posà dret, va anar cap al mig i preguntà a Jesús:
-¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?
Però ell callava i no va respondre res. Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué:
-¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?
Jesús respongué:
-Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel.
Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant:
-Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla?
Tots van sentenciar que mereixia pena de mort.
Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li:
-Fes de profeta!
I els guardes li pegaven bufetades.
Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu:
-Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús.
Pere ho negà:
-No sé ni entenc de què parles.
Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar.
La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí:
-Aquest és un d'ells.
Pere tornà a negar-ho.
Poc després els qui eren allà li tornaren a dir:
-És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!
Però ell es posà a maleir i a jurar dient:
-Jo no conec aquest home de qui parleu!
A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: "Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades."
I va esclatar en plors.
Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat.
Pilat el va interrogar:
-¿Tu ets el rei dels jueus?
Ell li respongué:
-Tu ho dius.
Els grans sacerdots li feien moltes acusacions.
Llavors Pilat l'interrogà altra vegada:
-¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!
Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.
Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. Pilat els digué:
-¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?
Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà:
-Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
Ells tornaren a cridar:
-Crucifica'l!
Pilat els deia:
-Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
-Crucifica'l!
Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.
Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant:
-Salve, rei dels jueus!
Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i doblegant el genoll li feien reverència.
Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.
I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota -que vol dir "lloc de la Calavera". Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué.
Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren.
El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: "El rei dels jueus."
Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. ( ) Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:
-Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!
Igualment se'n burlaven els grans sacerdots entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient:
-Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar. El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!
També l'insultaven els qui estaven crucificats amb ell.
Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:
-Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? -que traduït vol dir: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"
En sentir-ho, alguns dels presents deien:
-Mireu com crida Elies.
Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués, dient:
-Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.
Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.
Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:
-És veritat: aquest home era Fill de Déu.
També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem.
Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Homilia

Hoy comienza la Semana Santa, o de la pasión. Es santa porque el centro es el Señor, y es de pasión porque contemplamos a Jesús lleno de pasión y rico en misericordia. El apóstol Pablo lo escribe a los filipenses: "Se rebajó a sí mismo, haciéndose obediente hasta la muerte y una muerte de cruz". La pasión de Jesús, como la debilidad y el dolor de los hombres, no es un espectáculo para observar a distancia. La de Jesús es una pasión de amor: Jesús no nos cambia con una ley sino con un amor grande. En realidad, en esta semana él es el hombre a defender, a proteger, a amar. No basta con no hacer el mal, con no tener las manos manchadas, con no decidir: hay que amar a ese hombre. Quien no elige el amor termina por ser cómplice del mal.
Jesús entra en Jerusalén como un rey. La gente parece intuirlo y extiende los mantos a lo largo del camino, como era costumbre en Oriente. También los ramos de olivo, tomados de los campos y esparcidos a lo largo del camino de Jesús, hacen de alfombra. El grito de Hosanna (en hebreo significa ¡Ayuda!) expresa la necesidad de salvación que sentía la gente. Jesús entra en Jerusalén como aquel que puede sacarnos de nuestras esclavitudes y hacernos partícipes de una vida más humana y solidaria. Sin embargo, su rostro no es el rostro de un poderoso o de un fuerte, sino el de un hombre manso y humilde.
Pasan solo seis días desde la entrada triunfal en Jerusalén y su rostro se convierte en el de un crucificado. Es la paradoja del Domingo de Ramos, que nos hace vivir a la vez el triunfo y la pasión de Jesús. La entrada de Jesús en la ciudad santa es ciertamente la de un rey, pero la única corona que le pondrán sobre la cabeza será de espinas. Los ramos de olivo que hoy son el signo de la fiesta, en el huerto donde solía retirarse a orar le verán sudar sangre por la angustia de la muerte.
Jesús no huye, toma su cruz y sube con ella hasta el Gólgota, donde es crucificado. Aquella muerte, que a los ojos de la mayoría pareció una derrota, fue en realidad una victoria: era la lógica conclusión de una vida gastada por el Padre. Verdaderamente solo el Hijo de Dios podía vivir y morir de aquel modo, es decir, olvidándose de sí mismo para darse totalmente a los demás. Y de esto se da cuenta un militar pagano. El evangelista Marcos escribe: "Al ver el centurión, que estaba frente a él, que había expirado de esa manera, dijo: "Verdaderamente este era Hijo de Dios"" (Mc 15,39).