LA PREGÀRIA CADA DIA

Dilluns Sant
Paraula de déu cada dia

Dilluns Sant

Lunes santo
Recuerdo de los mártires por causa del Evangelio.
Recuerdo del beato Omeljan Kovc, sacerdote greco-católico ucraniano asesinado en el campo de concentración de Majdanek en 1944 por haber defendido a los judíos de la persecución.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dilluns Sant
Dilluns 25 de març

Lunes santo
Recuerdo de los mártires por causa del Evangelio.
Recuerdo del beato Omeljan Kovc, sacerdote greco-católico ucraniano asesinado en el campo de concentración de Majdanek en 1944 por haber defendido a los judíos de la persecución.


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Joan 12,1-11

Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum.
Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué:
-Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?
Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven.
Jesús digué:
-Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; en canvi, a mi, no sempre em tindreu.
Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Con el Domingo de Ramos entramos en la Semana Santa. El Evangelio de Juan abre el relato de la Pasión con la narración de la cena en Betania, en casa de Marta, María y Lázaro, una familia muy querida por Jesús. Está también Lázaro, a quien Jesús ha devuelto la vida hace poco. En un momento de la cena, María se levanta, se acerca a Jesús, se arrodilla a sus pies, los unge con un ungüento y luego los seca con sus cabellos. La casa se llena de perfume. El gesto puede ser un signo de gratitud afectuosa por el don de la vida hecho a su hermano. En cualquier caso, es un gesto de amor que perfuma con el aroma de la gratuidad. Y en efecto, María no calcula en absoluto el eventual "derroche". Para ella cuenta el amor por ese profeta que le había devuelto al hermano, y que amaba su casa tan tiernamente. El pensamiento de Judas es muy distinto: para él aquel gesto tan lleno de amor es un derroche inútil. En realidad, observa el evangelista, dijo esto no porque se preocupara por los pobres, sino por el dinero, o mejor por su interés. Jesús responde inmediatamente a Judas y quiere que María continúe su gesto de amor: ese ungüento anticipa el óleo con el que su cuerpo será ungido antes de la sepultura. Jesús añade: "Porque pobres siempre tendréis con vosotros; pero a mí no siempre me tendréis". De entre todos ellos solo María ha comprendido que Jesús va a ser condenado a muerte, y por eso necesita un cariño y una cercanía especiales, como requiere todo moribundo. Esta mujer, que se había dejado llevar por el amor a Jesús, nos enseña cómo estar junto a este extraordinario Maestro en estos días, y cómo estar cerca de los débiles y los enfermos durante toda su vida. En ese gesto tan tierno y lleno de amor, compuesto de detalles simples y concretos, se simboliza el camino de la salvación: estando junto a los pobres estamos junto al mismo Jesús.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.