Sábado Santo Llegir més
Sábado Santo
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 23,50-56
Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d'Arimatea, una vila jueva, i esperava l'arribada del Regne de Déu. Aquest home es presentà a Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l'embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte.
Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se'n tornaren i prepararen olis aromàtics i perfums. I durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Una persona buena y justa no secundó la decisión de matar a Jesús. José de Arimatea se abstuvo de aprobar la sentencia capital pronunciada por el sanedrín. Otro José llega al final de la vida de Jesús. El primero lo salvó de Herodes, el segundo lo baja de la cruz, lo envuelve en una sábana y lo deposita en un sepulcro nuevo. A él se unen también las mujeres que habían seguido a Jesús. Ante el sepulcro, ante el dolor de este mundo, ante la muerte, ante el sueño de los discípulos, ante el sufrimiento, queda solo la fe en las palabras de Jesús, que se ha encomendado al Padre. Ante la dimensión de dolor, quien no se suma a la decisión de matar y de oprimir al hombre no está llamado solo a llorar sino a creer, a rezar, a tener esperanza en una hora diferente, a dar lo que se tiene, aunque sea solo la sábana de la misericordia o el sepulcro para la sepultura. La tradición de la Iglesia -basándose en los pasajes de la Escritura que hablan del descenso de Jesús a los infiernos- sostiene que este día Jesús desciende a los "infiernos", la morada de los muertos, para tomarlos consigo y llevarlos al paraíso, comenzando por Adán y Eva. Es el icono de la Pascua venerado en la tradición ortodoxa. Es de aquí de donde parte la resurrección, del descenso de Jesús a los infiernos, a los infiernos de este mundo. Podemos decir que Jesús, aún hoy, continúa descendiendo a los "infiernos" de este mundo para arrancar de las manos de la muerte a cuantos han sufrido la violencia del mal y han sido abatidos. El resucitado quiere llevarlos consigo al cielo. A ellos y a muchos otros Jesús aún les sigue diciendo: "Hoy estarás conmigo en el paraíso".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
