Pascua de Resurrección Llegir més
Pascua de Resurrección
Primera Lectura
Fets dels Apòstols 10,34.37-43
Llavors Pere prengué la paraula i digué:
-Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones, Vosaltres ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus, començant per Galilea, després del baptisme predicat per Joan. Parlo de Jesús de Natzaret. Ja sabeu com Déu el va ungir amb l'Esperit Sant i amb poder, i com va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell. Nosaltres som testimonis de tot el que va fer en el país dels jueus i a Jerusalem. Ells el van matar penjant-lo en un patíbul, però Déu el ressuscità el tercer dia i li concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó als testimonis que Déu mateix havia escollit des d'abans, és a dir, a nosaltres, que vam menjar i beure amb ell després que hagués ressuscitat d'entre els morts. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble i testimoniéssim que Déu l'ha constituït jutge de vius i de morts. Tots els profetes donen testimoni a favor seu dient que tothom qui creu en ell obté el perdó dels pecats gràcies al seu nom.
Salm responsorial
Salm 117 (118)
Antífona
L’amor del Senyor perdura eternament.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
- Que respongui la casa d’Israel:
Perdura eternament el seu amor.
- Que respongui la casa d’Aaron:
Perdura eternament el seu amor.
- Que responguin els qui veneren el Senyor:
Perdura eternament el seu amor.
- Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me’n va treure.
- Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;
els homes, què em poden fer?
- Tinc el Senyor a favor, ell em sosté;
veuré caure els enemics.
- Més val emparar-se en el Senyor
que posar la confiança en els homes.
- Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos.
- Quan totes les nacions m’envoltaven,
en nom del Senyor les he vençudes.
- Quan m’envoltaven i estrenyien el setge,
en nom del Senyor les he vençudes.
= Quan m’envoltaven com un eixam †
i s’arboraven com foc d’argelagues,
en nom del Senyor les he vençudes.
- M’empenyien tan fort que anava a caure,
però el Senyor m’ha sostingut.
- Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
- Escolteu crits de festa i de victòria
al campament dels justos:
= «La dreta del Senyor fa proeses, †
la dreta del Senyor és poderosa,
la dreta del Senyor fa proeses.»
- No moriré, viuré encara,
per contar les obres del Senyor.
- El Senyor m’ha colpit molt durament,
però no m’ha abandonat a la mort.
- Obriu-me els portals dels justos:
entraré a donar gràcies al Senyor.
- Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar.
- Et dono gràcies perquè m’has escoltat
i has vingut a salvar-me.
- La pedra rebutjada pels constructors,
ara és la pedra principal.
- És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen.
- Avui és el dia que ha fet el Senyor:
alegrem-nos-en i celebrem-lo.
- Ah, Senyor, dóna’ns la salvació!
Ah, Senyor, dóna’ns la victòria!
= Beneït el qui ve en nom del Senyor. †
Us beneïm des de la casa del Senyor.
El Senyor és Déu i ell ens illumina.
- Portant els rams, avanceu en processó
fins als corns de l’altar.
- Ets el meu Déu i et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Segona Lectura
1a Corintis 5,6-8
No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres mateixos! ¿No sabeu que una mica de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova, vosaltres que no teniu llevat. Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem la festa de Pasqua, no amb el vell llevat de la dolenteria i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,1-9
El primer dia de la setmana -el diumenge-, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
-S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Aquellas tres mujeres de las que habla el Evangelio amaban tanto a Jesús que no lo abandonaron ni siquiera muerto. Muy distinta es la actitud de los discípulos, presos del miedo: huyeron en el momento de la captura en Getsemaní y ahora permanecen encerrados en el cenáculo. El amor de esas mujeres es ejemplar: no solo vencen el miedo, sino que van más allá de lo posible. Al amanecer van al sepulcro con los aromas para cumplir un último gesto de amor hacia su amado Maestro. Entran, no ven el cuerpo de Jesús, y al momento se presentan ante ellas dos hombres con vestiduras blancas: "¿Por qué buscáis entre los muertos al que está vivo? No está aquí, ha resucitado", dicen. Esos dos hombres les anuncian la Pascua.
Sí, el Señor no se ha resignado al mal y las múltiples formas con las que hace amarga la vida de nuestro mundo. Tras la pandemia llegan las guerras: verdaderamente parece que la oscuridad haya caído sobre la tierra. Pero el Padre que está en los cielos -el Evangelio de Juan nos lo recuerda- ama hasta tal punto el mundo que manda a su propio Hijo unigénito para salvarnos.
Los dos hombres de vestiduras resplandecientes, inmediatamente después del anuncio de la resurrección, nos exhortan también a nosotros con las palabras que dirigieron a las mujeres: "Recordad cómo os habló cuando estaba todavía en Galilea". ¡Cuántas veces Jesús habló a sus amigos del misterio de la Pascua y no le tomaron en serio! ¿Y cuántas veces se nos ha dirigido la Palabra de Dios, y también nosotros la hemos olvidado? Aquellas mujeres "recordaron" las palabras que les había dicho Jesús y fueron a "anunciar" a los once y a todos los demás lo que habían visto. Hay una responsabilidad de comunicar a todos esta Pascua, y se nos pide también a nosotros que la comuniquemos. Al escuchar a las mujeres, el apóstol Pedro -a pesar de la incredulidad de los demás y en parte también la suya- sale del cenáculo y va al sepulcro. Nada más llegar se inclina para ver el interior y vio los lienzos en los que había sido envuelto el Señor. Son los lienzos del amor, de la piedad, de la compasión, los lienzos que envuelven a tantos golpeados por la violencia. Esos lienzos que la Iglesia y toda comunidad cristiana extienden en las periferias del mundo para cuidar los cuerpos de tantos pobres, enfermos, ancianos, niños, extranjeros, refugiados, abandonados... Son los lienzos de la resurrección, los signos de la victoria del amor sobre el abandono. La Pascua nos pide multiplicarlos, ensanchando el espacio de la misericordia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
