Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 6,44-51
Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I a aquest, jo el ressuscitaré el darrer dia. En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa de vida. Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Evangelio continúa presentándonos el discurso de Jesús en la sinagoga de Cafarnaún. Al comienzo del pasaje, Jesús deja claro que nadie puede comprender su misterio sin la fe que el Padre mismo otorga. Este "venir" a Jesús no es una cuestión puramente intelectual. Se llega a Jesús con la atracción de la mente y del corazón. La fe es una cuestión de amor, y esto sucede de diversas maneras, pero todas ellas requieren un encuentro con Jesús que puede estar mediado por un hermano, una hermana, un pobre, una experiencia de oración, y también por la escucha o la lectura del Evangelio. La cita libre que Jesús hace del profeta Isaías (54,13): "Y todos serán enseñados por Dios", recuerda la primacía de la Palabra en el ámbito de la fe. En las Escrituras, en efecto, hay una fuerza atractiva: ensanchan la mente y el corazón, nos introducen en el gran diseño de Dios para el mundo, nos acercan a Jesús, a su corazón, a su mente, nos permiten participar en su misma acción entre los hombres. Por eso dice: "Todo el que escucha al Padre y aprende, viene a mí", es decir, descubre el sentido de la vida y recibe el alimento que la sostiene. No hacen falta esfuerzos sobrehumanos para poder comprender las cosas del cielo. Quien quiera conocer a Dios debe conocer a su Hijo. Jesús aclara que nadie ha visto al Padre sino él. Y dirá a Felipe: "El que me ha visto a mí, ha visto al Padre" (Jn 14,9). Quien quiera comprender el misterio de Dios debe encontrar a Jesús, debe dejarse tocar el corazón por su Palabra, por el Evangelio. Quien escucha esta Palabra es atraído por Dios y recibe el pan de la eternidad, como dice Jesús claramente: "Yo soy el pan de vida. El que venga a mí, no tendrá hambre, y el que crea en mí, no tendrá nunca sed".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
