Perquè el final de la guerra podria sortir d'un palau d'Istanbul. Gràcies (entre d'altres) a Erdogan
La guerra d'Ucraïna continua: bombardejos, morts, refugiats que marxen de casa seva, ciutats arrasades, com Mariúpol. No s'albira el final de tant de dolor. Mentrestant, a Istanbul, en presència i amb la intervenció del president turc Erdogan, va tenir lloc una sessió de negociacions entre russos i ucraïnesos. Abans s'havien celebrat altres trobades a Bielorússia.
Però a Istanbul finalment hi ha un mediador, Turquia, que fa sentir el seu pes i la força dels seus vincles amb Ucraïna, que domina el Mar Negre i té relacions històriques amb els turcs, i amb Rússia, a qui el govern d'Ankara (tot i formar part de l'OTAN) va comprar armaments. Calia un mediador mentre els combats continuen a Ucraïna, i les posicions de Kíiv i Moscou estan molt allunyades.
Inicialment semblava que podria ser l'israelià Bennet, però ara la partida es juga a Turquia. Les negociacions tenen lloc a Dolmabahçe, el palau turc més gran, amb vistes al mar d'Istanbul, residència dels sultans des del segle XIX, d'on procedia l'últim i on va morir el fundador de la Turquia moderna, Atatürk. El marc solemne i la presència d'Erdogan demostren la importància que Turquia atorga a les negociacions amb tot el pes de la seva diplomàcia.
Molts eren escèptics sobre les possibilitats d'èxit de negociacions. S'ha dit que és impossible negociar mentre els combats continuen. De fet, és dramàtic parlar de mediació mentre es maten sobre el terreny o moren a Ucraïna sota bombardejos russos. Però ja ha passat el mateix en moltes situacions de conflicte.
La veritable qüestió és si Rússia vol l'acord, que rebaixa les seves pretensions. Els països europeus estan a favor del procés de negociació, encara que no veuen la llum al final del túnel després de dos dies de debat. Però, quin tipus de negociació pot donar fruit en dos dies?
El president ucraïnès Zelenski, comprensiblement, té dos registres: un que repeteix en el missatge que pronuncia als parlaments del món en què denuncia l'agressió russa i demana tot el suport possible, i un altre que jo anomenaria negociador. Tinc la impressió que aquest segon registre s'ha reforçat en els últims dies. El líder ucraïnès proposa que Rússia renunciï a les objeccions a l'entrada de Kíiv a la Unió Europea, que no s'uniria a l'OTAN, sinó que obtindria garanties d'independència d'alguns països (entre ells es parla també d'Itàlia).
Moscou, per la seva banda, exigeix garanties sobre la protecció de la llengua russa a Ucraïna i el desarmament del país. Hem d'entendre millor quin paper volen jugar els Estats Units.
A les capitals europees, preval la reserva, o fins i tot l'escepticisme. És comprensible, però aquesta és l'única manera possible d'aconseguir un “alto el foc”, per evitar que la guerra s'estengui (sempre hi ha l'espectre de l'ús d'armes atòmiques) o s'eternitzi a Ucraïna, com ha passat a Síria. Al Bòsfor, a Istanbul, hi ha ponts sòlids que suporten l'intens trànsit de la megalòpolis. Esperem que el fràgil pont de pau, que els turcs han construït entre russos i ucraïnesos, es reforci i faci acabar aviat aquesta desafortunada guerra.
Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 10/4/2022
