OMELIE

"Cada vida és un món que cal salvar". Homilia del cardenal Matteo Zuppi a la pregària "Morir d'esperança"

Mai no hem d'acceptar que es qüestioni en cap cas la humaníssima i responsable llei del mar, regla d'humanitat per salvar qualsevol persona que corri perill. Corre perill. Cal salvar-la.

A la basílica de Santa Maria de Trastevere es va celebrar la vetlla de pregària "Morir d'esperança" en record dels molts migrants que han mort mentre provaven d'arribar a Europa o als Estats Units.

Centenars de dones i d'homes, juntament amb migrants i refugiats de molts indrets, van recordar les víctimes dels viatges de l'esperança. Els seus noms i les seves històries van ser recordats en la pregària al Senyor. El cardenal Matteo Zuppi va presidir la cerimònia ecumènica en què van participar associacions, comunitats religioses i moltes persones de bona voluntat que no volen oblidar, sinó construir junts un món humà i acollidor per a tothom.

Homilia del cardenal Matteo Maria Zuppi
Mt 24,4-14

Oblidar és una doble traïció a la vida, que demana, sempre i per a tothom, que la defensin i la recordin. Per als pagans l'oblit era la veritable mort. És terrible ser "oblidat" en vida, perquè implica que ningú et visita, t'espera ni et dona importància. Oblidar treu valor a aquell llibre que som cadascú de nosaltres, sempre únic i digne per a tothom. Els cristians confien en un Pare que compta fins a l'últim dels cabells del nostre cap, que coneix el nom del desconegut que és a la porta del ric i alleuja la seva misèria embolcallant-lo amb el seu bé. De fet, així fa que comprenguem que un desconegut és el proïsme que necessitem.

El nostre és un Déu que escolta el crit dels seus elegits que busquen justícia de dia i de nit. Déu es va fer víctima. S'identifica amb les víctimes, amb el seu cos i la seva ànima, i ens les confia fins al punt que serem jutjats precisament si fem el que requereix la seva situació. Déu és el guardià i ens ensenya a no respondre mai que nosaltres no som els guardians, acusant així Déu de demanar-nos una cosa excessiva. "Que potser soc jo?". Quan no custodiem la vida, la condemnem. Déu dona resposta a les súpliques: no espera a veure com acaben, per veure si se n'ocupa algú altre, per determinar de qui és competència. Déu coneix i protegeix la fragilitat de les persones. Tota persona és seva i és de gran valor. Tota persona és un món, un món que cal salvar. La celebració d'avui és una celebració de salvats que no poden oblidar els enfonsats. Nosaltres ens salvem. No ho oblidem i no deixem de donar gràcies perquè hem sobreviscut. Alguns de nosaltres van sobreviure físicament perquè estaven en la mateixa situació que altres que no es van salvar, i alguns tenen dins seu el mateix dolor perquè algun amic, algun germà, alguna mare no ha arribat. Quin dolor! En realitat, tots ens salvem de la tempesta del mar, de les onades de la guerra, que quan s'aixequen s'enduen qualsevol i s'empassen a tothom en les seves aigües de mort. Els que ens hem salvat volem salvar, perquè res no s'enfonsi, per tornar la gràcia i perquè entenem que la seguretat, la pau i el benestar no es perden si acollim, però sí que es perden quan ens el quedem per a nosaltres, quan no fem als altres allò que els altres han fet per nosaltres.

Així doncs, aquesta és una festa preciosa perquè, tot i que és plena de sofriment i de record, també és plena de bellesa perquè avui es recompon el mosaic de la vida, amb trets humans i divins, amb una llum resplendent, un mosaic en què hi ha també els que ja no hi són i pels quals, com Raquel, no volem ser consolats perquè ja no hi són. Aquí històries, orígens, diversitat, colors i llengües es barregen, s'entonen l'una a l'altra sense confondre's, reunint tots els pobles que no parlen la mateixa llengua però tots entenen la de l'amor i aprenen a parlar-la, comprenent-se i no ignorant-se o oposant-se. Mai no hem d'acceptar que es qüestioni en cap cas la humaníssima i responsable llei del mar, regla d'humanitat per salvar qualsevol persona que corri perill. Corre perill. Cal salvar-la. Recordarem molts noms dels que no es van salvar. Els duem al cor, els durem al cor. El proïsme. També sentim la humiliació de no poder recordar els noms de tots aquells sants innocents que no han trobat ningú que els protegís d'Herodes. A l'Evangeli Jesús ens ajuda a mirar el que passa, i fa que siguem conscients que pot passar, que passarà. L'Evangeli ens parla d'un poble que s'alça contra un altre poble i d'un regne contra un altre regne. Quantes guerres inacceptables! Hem de tenir esperança, fins i tot contra tota esperança. Quants refugiats són una de les conseqüències de les guerres! Jesús ens recorda que també hi ha caresties i terratrèmols a diferents llocs. Ens prevé dels falsos profetes que enganyen fent-nos creure que vivim segurs quan en realitat només estem més exposats i som menys humans. Els falsos ídols omplen de furor els nostres dies i buiden els cors d'amor. Veiem moltes injustícies i un amor que s'ha refredat, com passa sempre quan no estimem el proïsme com a nosaltres mateixos, i fins i tot pensem que aquest amor ens l'han pres a nosaltres! Per això se'ns convida a ser perseverants, és a dir, a no deixar d'estimar.

La perseverança és recordar-nos de la història de l'Osama, de 25 anys, i del Shawq Muhammad, de 22 anys, sirians, que van morir ofegats juntament amb el Moshin, l'Abdul i el Sami, paquistanesos, la nit del 13 al 14 de juny de 2023 davant de Kalamata, a Grècia, quan l'embarcació en què viatjaven es va bolcar després d'un viatge de cinc dies que havia començat a Tobruk, a Líbia. Recordarem els 700 passatgers, entre els que hi havia moltes dones i molts infants, provinents sobretot de Síria, Egipte i Pakistan. Només se'n van salvar 108. La perseverança és un amor que sent l'escàndol i la vergonya per tant de patiment, no s'acostuma a aquest patiment i el converteix en el motiu i la urgència per triar, per triar finalment un sistema de protecció i d'acollida segur per a tothom, un sistema legal, perquè només amb la legalitat es combat la il·legalitat, és a dir, el lucre criminal amb persones. I Europa, filla dels que van sobreviure a la guerra i que no deixa de sentir aquelles veus llunyanes d'humils noms i de tots els que ens van donar aquesta llibertat i aquesta justícia, ha de garantir els drets que té, garantint fluxos que siguin corredors humanitaris i corredors d'ocupació, corredors universitaris, reagrupacions familiars que garanteixin futur i estabilitat, l'adopció de persones que només busquen algú que els faci confiança i els doni oportunitats. I donar-les fa que les trobem!

No es pot morir d'esperança! Qui mor d'esperança ens està demanant que busquem de pressa perquè no els passi el mateix a altres, per trobar respostes possibles, dignes de la nostra dilatada història, conscients del futur, de la grandesa del nostre continent i de la nostra pàtria. Per això aquesta celebració ens fa patir però alhora encén una gran llum. Voldríem que en la foscor de la nit a alta mar s'encenguessin cors que acullen, esperen i orienten. És realment la gran ocasió que no hem de permetre que ningú es perdi i que nosaltres no ens hem de perdre, per ser el que som. Perquè és veritat que existeix la banalitat del mal, però també la del bé. I aquesta celebració ens ho fa veure de manera commovedora i extraordinàriament humana. Itàlia, Europa torna a ser ella mateixa quan acull. Fa seixanta anys, el papa Bo escrivia: (PT 12): "Quan ho aconselli motius justos, cal respectar el dret de qualsevol home a emigrar a altres països i a establir-hi la seva residència. El fet de pertànyer com a ciutadà a una determinada comunitat política no impedeix de cap manera ser membre de la família humana i ciutadà de la societat i convivència universal, comuna a tots els homes". En el 109 missatge per a la jornada mundial dels migrants i dels refugiats (que n'és de llarga, la història dels migrants, tan llarga com la mateixa història!) el papa Francesc ens confia la preocupació de garantir la llibertat de decidir si emigrar o quedar-se. "Cal un esforç conjunt dels diferents països i de la comunitat internacional per assegurar que tothom tingui dret a no haver d'emigrar, és a dir, la possibilitat de viure en pau i dignitat a la seva terra". Aquesta sí que és una visió per la qual val la pena de viure, invertir energies, recursos, que ens ajudaran a buscar el futur, que és com la casa del món, un de sol.
"Déu, Pare totpoderós, fes que tinguem la gràcia de treballar a favor de la justícia, de la solidaritat i de la pau, perquè tots els teus fills tinguin la llibertat de triar si emigren o es queden. Dona'ns el coratge de denunciar tots els horrors del nostre món, de lluitar contra tota injustícia que desdibuixa la bellesa de les teves criatures i l'harmonia de la nostra casa comuna. Sosten-nos amb la força del teu Esperit perquè puguem manifestar la teva tendresa a cada migrant que poses en el nostre camí i difondre en els cors i arreu la cultura de la trobada i de la cura".

VÍDEO