Els responsables de l’esclat d’aquesta enèsima guerra al Pròxim Orient han apostat per l’enfrontament sagnant, per la mort dels “seus” i dels “altres”, i en fer-ho volen dur a l’extrem la no acceptació de l’“altre”, que tantes tragèdies ha provocat al llarg de la història. Qui cau en un abisme d’atrocitat nega qualsevol forma de reconeixement a un poble que no sigui el seu, i així talla de soca-rel qualsevol possibilitat de conviure: és impossible estar junts, és impracticable que dos estats visquin l’un al costat de l’altre tan a prop.
El rebuig de la convivència és dramàtica a Terra Santa, turmentada per la guerra aquests dies, però en realitat s’ha difós per tot el món. I si en el passat, especialment després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, vam viure onades d’antiarabisme i d’islamofòbia, avui assistim novament al ressorgiment de l’antisemitisme, un foc que malauradament segueix viu, somort, sota les cendres del prejudici. Es converteix en una de les conseqüències directes de la guerra de Gaza, un exemple més que els enfrontaments sempre generen enfrontaments i la violència més violència.
Som davant d’un contagi antisemita que esclata amb l’engranatge del conflicte actual però que en realitat assumeix trets ben coneguts i es repeteix i es difon des de fa generacions. El que va passar al Daguestan, el que passa aquests dies als Estats Units, a França, a París o a Roma, igual que en altres ciutats europees, són senyals d’alarma que no s’han d’infravalorar. No oblidem que el greu atemptat contra la sinagoga de Roma d’octubre del 1982 en què va morir Stefano Gaj Taché, un infant de dos anys, i 40 jueus romans més van resultar ferits, es va produir unes setmanes després de la invasió israeliana del Líban i de les matances de Sabra i Xatil·la a mans de les faccions libaneses aliades d’Israel.
Si qualsevol acte violent oblida la història, la violència antisemita oblitera també la realitat dels fets perquè identifica qualsevol jueu amb Israel o, més ben dit, amb la política del Govern d’Israel. «L’antisemitisme no percep la complexitat d’Israel i la varietat del judaisme internacional», va dir ahir Matteo Corradini al diari Avvenire. «Per a l’antisemita només existeix el jueu que no ha canviat al llarg dels segles, que no ha deixat de ser nefast», va afegir l’estudiós. I així un infant de dos anys es converteix en enemic i s’accepta el curtcircuit de la ideologia nazi, monstruosa constricció del pensament que, basant-se en el racisme, es nodreix d’identificacions, categoritzacions i generalitzacions.
Tot poble tota cultura té la tasca de purificar-se d’aquestes dinàmiques. Per això avui és necessari que expressem la nostra proximitat a les comunitats jueves escampades pel món que, comprensiblement, estan amoïnades per un clima d’hostilitat cada vegada més gran al seu voltant. Cal recordar i parlar de nou, distingir i explicar, exalçar el valor de recordar. Sentim la necessitat de fer-ho a les columnes dels diaris, a les escoles, a les universitats, a qualsevol àmbit de la nostra societat.
Amb la xoà es va destruir a Alemanya, Polònia i a tot Europa el convivent de sempre de l’europeu i del cristià. Auschwitz, on van assassinar més d’un milió de jueus, segueix sent el monument d’advertència de fins on pot arribar la deshumanització de l’altre. No obstant, de l’horror d’aquell camp en va néixer una nova consciència europea, que deixa de banda les lògiques racistes, nacionalistes, idealistes i generalitzadores.
Els peregrinatges de la memòria a Auschwitz o a qualsevol altre camp d’extermini són fonamentals a l’educació i a la consciència de milers de joves europeus. Malauradament, com advertia Primo Levi a Els enfonsats i els salvats, tot allò «va passar, per tant, pot tornar a passar: aquest és el nucli del que tenim per dir». La persecució, o qualsevol cosa que se li assembli ―seguia Levi―, «no espera altra cosa que el nou histrió que l’organitzi, la legalitzi i la declari necessària i convenient i infecti el món».
Caldrà parar atenció perquè les legítimes crítiques de l’acció d’un Estat, d’un govern o d’un grup, i la indignació per la matança de civils innocents, no esdevinguin en l’ocasió i el pretext per a una nova violència contra una minoria. Els ho devem a les comunitats jueves, que mai no hem de deixar soles, i també ens ho devem a nosaltres mateixos, per aconseguir evitar la infecció racista, preservar el nostre pluralisme i no caure en la banalitat del mal que vol la destrucció de la convivència amb l’Altre.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
