Construir sobre la treva
La treva d’una setmana entre Israel i Hamàs, l’alliberament de 110 hostatges a canvi de presoners palestins i l’inici de l’ajuda a la població de Gaza han estat una primera llum enmig de les tenebres que des del 7 d’octubre cobreixen aquella regió d’Orient Mitjà, una regió que duu més de 75 anys sense pau. Tot i saber que no seria la fi de la guerra, com va prometre el govern israelià des que va patir l’atac més ferotge contra la població civil del seu territori, tots aquells a qui els preocupa el destí del món s’aferren a una esperança (potser una utopia?), la que l’alto el foc i el treball diplomàtic i humanitari continuaran amb èxit.
No hi ha senyals positius per al present, en vista de la determinació de seguir eradicant de Gaza l’amenaça de Hamàs, de les greus conseqüències en el pla humanitari per a la població civil i del temor d’una nova onada de desplaçats. D’altra banda, encara hi ha 137 hostatges en mans de Hamàs, 20 dels quals són dones i 117 homes, molts d’ells militars. Això complica encara més l’intercanvi de presoners palestins, que fins ara s’ha dut a terme en una proporció de tres presos palestins per cada israelià alliberat.
Es podria dir, a més, que no hi ha hagut bones notícies si mirem el passat: tots els intents d’acords de pau han fracassat un rere l’altre, des d’Oslo fins a Camp David i el full de ruta cap a la pau. És fàcil ser presa d’un funest pessimisme davant de possibles solucions del sempitern conflicte entre Israel i Palestina. Però en realitat és intel·ligent creure que la pau sempre és possible i que, en qualsevol cas, és la solució més humana i és un deure.
Hi ha molts factors que fan que aquest conflicte sigui diferent dels altres. Tant és així que ha posat en moviment forces oposades ―i fins i tot enemigues― a un acord, una cosa que, encara que sigui difícil, s’ha d’aconseguir. Dit d’una altra manera, davant de la guerra entre Israel i Hamàs es va veure una mobilització de la comunitat internacional desconeguda en altres conflictes que hi ha al món. És un indici, al menys a aquell plantejament multilateral davant de les grans qüestions que afecten la humanitat que va evocar el papa Francesc en la seva intervenció davant de la COP 28 de Dubai.
Només cal pensar en el paper que estan tenint els Estats Units, Egipte i els països del golf, cada vegada més conscients del seu pes internacional més gran que en el passat, per frenar l’enfrontament actual i per alliberar els hostatges. A més, cap país de l’àrea d’Orient Mitjà sembla voler tirar benzina al foc, inclòs l’Iran. La consigna, que ja s’ha difós transversalment, és paradoxalment unànime: no estendre el conflicte, impedir que es converteixi en un conflicte regional, perquè això duria quasi inevitablement a un conflicte global. Això denota una actitud de la comunitat internacional diferent respecte la que té davant de la guerra en curs entre Rússia i Ucraïna que, injustament, ha quedat en un segon pla.
Per això la treva, tot i ser breu, d’aquests dies ―de la qual s’ha beneficiat sobretot la població civil de Gaza i les famílies israelianes que han vist el feliç i emocionant retorn a casa de desenes d’hostatges― no és a ulls de molts estats un simple interval enmig de la guerra, sinó la base ―tot i que fins ara a la pràctica no és altra cosa que una escletxa― per reobrir l’única veritable contesa que pot dur a la pau, és a dir, l’enfrontament polític. «Tenim la ferma determinació ―va declarar el secretari d’Estat nord-americà Blinken des de la COP 28 de Dubai― a fer tots els esforços possibles per tornar tots els hostatges a les seves famílies». Però alhora, «a seguir el procés que es va obrir fa una setmana». És a dir, la treva. A més, els Estats Units han demanat a Israel que implementi urgentment una «clara protecció» dels civils a Gaza.
Molt dependrà dels equilibris polítics futurs a Israel i que es creï un subjecte polític creïble unitari entre els palestins, però el que es veu clar en aquestes hores fosques, des de la petita escletxa de la breu treva, és que hi ha un interès convergent de moltes parts cap a una solució que obri el camí a una pau estable, duradora i segura. És un procés que haurà d’anar, un cop més, en la direcció de “dos pobles, dos estats”. Aquest objectiu, que fa molts anys era més a prop, avui queda més lluny, però sembla el demà més realista i desitjable que es pot imaginar.
Hi ha molts factors que fan que aquest conflicte sigui diferent dels altres. Tant és així que ha posat en moviment forces oposades ―i fins i tot enemigues― a un acord, una cosa que, encara que sigui difícil, s’ha d’aconseguir. Dit d’una altra manera, davant de la guerra entre Israel i Hamàs es va veure una mobilització de la comunitat internacional desconeguda en altres conflictes que hi ha al món. És un indici, al menys a aquell plantejament multilateral davant de les grans qüestions que afecten la humanitat que va evocar el papa Francesc en la seva intervenció davant de la COP 28 de Dubai.
Només cal pensar en el paper que estan tenint els Estats Units, Egipte i els països del golf, cada vegada més conscients del seu pes internacional més gran que en el passat, per frenar l’enfrontament actual i per alliberar els hostatges. A més, cap país de l’àrea d’Orient Mitjà sembla voler tirar benzina al foc, inclòs l’Iran. La consigna, que ja s’ha difós transversalment, és paradoxalment unànime: no estendre el conflicte, impedir que es converteixi en un conflicte regional, perquè això duria quasi inevitablement a un conflicte global. Això denota una actitud de la comunitat internacional diferent respecte la que té davant de la guerra en curs entre Rússia i Ucraïna que, injustament, ha quedat en un segon pla.
Per això la treva, tot i ser breu, d’aquests dies ―de la qual s’ha beneficiat sobretot la població civil de Gaza i les famílies israelianes que han vist el feliç i emocionant retorn a casa de desenes d’hostatges― no és a ulls de molts estats un simple interval enmig de la guerra, sinó la base ―tot i que fins ara a la pràctica no és altra cosa que una escletxa― per reobrir l’única veritable contesa que pot dur a la pau, és a dir, l’enfrontament polític. «Tenim la ferma determinació ―va declarar el secretari d’Estat nord-americà Blinken des de la COP 28 de Dubai― a fer tots els esforços possibles per tornar tots els hostatges a les seves famílies». Però alhora, «a seguir el procés que es va obrir fa una setmana». És a dir, la treva. A més, els Estats Units han demanat a Israel que implementi urgentment una «clara protecció» dels civils a Gaza.
Molt dependrà dels equilibris polítics futurs a Israel i que es creï un subjecte polític creïble unitari entre els palestins, però el que es veu clar en aquestes hores fosques, des de la petita escletxa de la breu treva, és que hi ha un interès convergent de moltes parts cap a una solució que obri el camí a una pau estable, duradora i segura. És un procés que haurà d’anar, un cop més, en la direcció de “dos pobles, dos estats”. Aquest objectiu, que fa molts anys era més a prop, avui queda més lluny, però sembla el demà més realista i desitjable que es pot imaginar.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
