FILOMENA

ANCIANOS

Comparteix-Ho

Vam conèixer la Filomena el 1973.Vivia en el popular i antic barri de Trastevere, al centre de Roma, molt a prop de l'església de Sant'Egidio, on la Comunitat començava a reunir-se per pregar. Sempre buscant una amistat original amb la gent, la Filomena, amb els seus llargs cabells recollits amb un mocador, era ben coneguda per tothom i es feia estimar per la seva simpatia directa. S'havia quedat sola i passava els dies buscant companyia, algú amb qui parlar. Els "baixos" on vivia eren massa petits i estaven massa buits per a la seva animada comunicació, i per això la Filomena sortia de casa de bon matí i passejava pels carrerons de Trastevere, on tothom la coneixia.

Des que aquell monestir de Sant'Egidio, que ja duia uns quants anys tancat, es va reobrir i es va omplir de joves de la Comunitat de Sant’Egidio, la Filomena no deixava de treure-hi el cap encuriosida. Allà hi va trobar una acollida calorosa i va acabar acostumant-se a passar cada dia a saludar. Va ser una de les primeres ancianes que vam conèixer.

La Filomena era una mica despistada. Sovint no trobava les seves coses, sobretot, la llibreta de la pensió, que amagava amb cura, perquè la seva vida i la seva independència depenien d'aquella llibreta. Molts cops, feta un manyoc de nervis, anava a Sant'Egidio i demanava que l'ajudessin a trobar la seva llibreta. A més de nosaltres, també els botiguers i els veïns eren una xarxa important de protecció per a aquella velleta simpàtica i una mica despistada, que tot i els problemes cada vegada més evidents associats a la seva edat, seguia fent una vida normal.
La vitalitat de la Filomena era realment exuberant: explicava moltíssimes anècdotes sobre el barri i sobre els seus vells habitants, coneixia tot un reguitzell de cançons i tonades romanes que cantava amb una veu encara vigorosa. Conversar amb ella era agradable i la Filomena sempre aconseguia fer seu el temps del seu interlocutor.

Un dia la Filomena no va trucar a la porta de Sant'Egidio. Tampoc la vam trobar a casa seva. L'havien ingressada en un centre de malalts crònics perquè uns cosins seus, que no vivien a Roma, van considerar que allò era més segur per a ella, perquè "ja no estava bé del cap". Quan la vam anar a veure era una altra persona. No parlava, no reconeixia ningú, plorava i es queixava. Li havien tallat els cabells, aquells cabells tan abundants i dels que tan orgullosa estava. Sentia vergonya i es cobria la cara per amagar aquella humiliació. En qüestió de pocs dies es va deixar morir sense que poguéssim treure-la d'allà perquè tornés a fer la vida de sempre.
Llavors vam comprendre el mal que pot provocar que t'allunyin del teu entorn i que t'institucionalitzin, sobretot quan no és una decisió lliure.