ARTICLES

Aline, l'escola de la pau a l'infern del Congo: "El que em va empènyer eren les llàgrimes i la pregària"

En un article a "Avvenire" l'Aline parla de l'escola que porta el nom de Floribert Bwana Chui

Gideon tenia 10 anys quan va arribar. Plorava, s'amagava en un racó i no parlava amb ningú. L'Aline no entenia per què, després a poc a poc es va guanyar la seva confiança, li feia companyia durant l'esbarjo, feien els deures junts. Va crear una relació. Dia rere dia Gedeon es va obrir a l'Aline. I finalment ella ho va entendre. El nen era incapaç d'expressar el seu dolor per viure perquè a casa seva, al camp de refugiats de guerra on vivia, ningú es preocupava per ell: la seva mare, analfabeta, estava massa ocupada per sobreviure i per ajudar la família a sobreviure, el seu pare ni tan sols sabia qui era. "Ara en Gideon és un nen més: juga, somriu, ja no plora".

L'Aline Minani Furaha, de 35 anys, és la directora de l'Escola de la Pau Floribert Bwana Chui, dirigida per la Comunitat de Sant'Egidio als afores de la ciutat de Goma, a la República Democràtica del Congo. Es podria dir que és el cor de l’infern: els rebels del moviment M3, d’etnia tutsi, amb el suport de la propera Rwanda, a principis d’any van començar un nou avenç a l’est del país amb la intenció d’ocupar Goma, ciutat clau de la regió nord del Kivu. Els milicians estan expulsant els civils, i els massacren per explotar després el subsol i obrir vies directes de pas amb Rwanda. L’Aline va començar a la Comunitat de Sant’Egidio com a voluntària ara fa 14 anys, a l’Escola de la Pau, i s’hi va quedar. Avui té 35 anys, és graduada en Estudis Socials, té els cabells recollit en trenes i un gran somriure, que amaga malenconia.

Aline, per què va decidir estar amb els infants refugiats i les víctimes de les guerres? “El que em va motivar van ser les llàgrimes i la pregària”, respon a Avvenire durant una videotrucada per WhatsApp. “Em vaig sentir responsable de la situació del meu país i vaig veure el deure de fer-hi alguna cosa. Si m’hagués quedat sense fer res m’hauria sentit d’alguna manera còmplice del mal. Així és com se salven vides, em va dir una vegada el cardenal Matteo Zuppi. I quan salves una vida, salves un món. L’escola Floribert Bwana Chui duu el nom d’un jove agent de duanes de Goma, que pertanyia a la Comunitat de Sant’Egidio i que va ser torturat i assassinat el 2007 perquè no va cedir a la corrupció i va prohibir que passés un carregament d’arròs en mal estat destinat a la població. Avui aquell centre acull 1200 infants de 6 a 15 anys. “Gairebé tots venen de Mugunga”, diu l’Aline, un dels camps de refugiats que han sorgit als voltants de Goma com a conseqüència de les incursions dels guerrillers que arrasen els pobles per saquejar el valuós coltan de les terres congoleses.

La situació és perillosa per a l’Aline i per al seu personal. Les escoles de la zona de frontera entre el Congo i Rwanda s’han convertit en un tràgic objectiu estratègic: les milícies les destrueixen sistemàticament per poder reclutar els infants per a la guerra i per al treball clandestí a les mines. En aquests mesos, més de 150 centres escolars han estat destruïts i ocupats. No té por, la jove directora d’ulls grans? “Als voltants de Mugunga avui han explotat 35 bombes”, respon l’Aline, “però no em puc permetre tenir por. Els infants que van a la Floribert Bwana Chui venen de la guerra i de la violència, estan traumatitzats. La meva tasca no és impartir una educació formal, sinó ensenyar-los a estar junts, a assaborir per primera vegada un esperit de comunitat. Quan arriben aquí estan tan tristos que ni tan sols poden jugar. Per això nosaltres intentem que tornin a ser infants, amb molta paciència”.

Això mateix és el que va explicar al Papa quan li va dur com a regal a Kinshasa, en ocasió de la visita a la República Democràtica del Congo i a Sudan del Sud a principis de febrer del 2023, els dibuixos dels seus alumnes de l’Escola de Sant’Egidio. “Són infants que desitgen la pau”, li va dir llavors al Papa. No és fàcil mantenir-se ferm enmig de tant de patiment. L’Aline viu amb la seva gran família: els seus pares i 7 germans i germanes. Això li dona força, però sobretot “el que m’anima cada dia a seguir endavant són l’amor i el somni de la pau i de la convivència. Sé que aquest és l’únic camí per construir la pau: començar pels infants”.

 Article d'Antonella Mariani a Avvenire del 23 de maig de 2024

[Traducció de la redacció]