Per aturar el conflicte ucraïnès, no n'hi ha prou amb la diplomàcia: també cal implicar l'opinió pública i les Esglésies. Encara hi ha massa nacionalismes religiosos i divisions

EL DEURE DELS CRISTIANS DE SOSTENIR LA PAU

Per aturar el conflicte ucraïnès, no n'hi ha prou amb la diplomàcia: també cal implicar l'opinió pública i les Esglésies. Encara hi ha massa nacionalismes religiosos i divisions

Les tensions entre Rússia i Ucraïna formen part d'un marc geopolític més complex, després del final de la geografia de la guerra freda. El redimensionament de l'espai de Moscou ha provocat un procés d'humiliació de la dimensió imperial de Rússia i una major sensibilitat a l'ampliació de l'OTAN i la UE en l'espai de l'antic pacte de Varsòvia i la URSS. Aquestes són les arrels de les tensions actuals que poden dur a un conflicte. Les diplomàcies europees, estatunidenca, russa i ucraïnesa han provat d'abordar el problema durant setmanes. Esperem que s'hagi evitat el conflicte, que no tindria sentit per moltes raons. Seria un conflicte molt greu a Europa entre una superpotència i un gran país europeu.

Malgrat la preocupació generalitzada, em va sorprendre la poca presència d'una opinió pública capaç de consolidar el valor de la pau. Hi ha una apatia segons la qual les decisions d'aquest tipus corresponen només a un club restringit. Però la guerra afecta tothom i és “una aventura sense retorn”, com deia Joan Pau II, perquè la seva evolució és imprevisible. El paper de la diplomàcia europea ha de comptar amb el suport d'una opinió pública compromesa, que demostri una sensibilitat fortament arrelada per la pau. La gent s'ha de reapropiar d'aquest aspecte crucial de la política i de la vida.

Les guerres sempre han fet reflexionar els cristians sobre quant la divisió entre ells afavoreix el conflicte. El moviment ecumènic també va néixer d'aquesta reflexió després de 1914-1918. És un tema que es va plantejar novament després de 1945 i la Xoà. Avui, després de l'intens període ecumènic que va començar els anys setanta i vuitanta, ens trobem en una fase de relacions cordials entre les Esglésies, però també d'una forta divisió a la qual ens resignem. Les esglésies ortodoxes estan polaritzades entre Moscou i Constantinoble per l'autocefàlia atorgada per aquest patriarcat a un sector de l'Església ortodoxa ucraïnesa. Avui, a Ucraïna, el món ortodox es divideix en una Església fidel a Moscou i una altra autocèfala. Al costat d'aquestes dues esglésies hi ha l'Església grega catòlica, unida a Roma: totes dues celebren la mateixa litúrgia. Un cop acabat el segle XX, la pau ja no se sosté per la unitat dels cristians. Sovint passa el contrari: el nacionalisme religiós dona suport al conflicte. Què han fet les Esglésies per promoure la pau des del començament del conflicte ucraïnès el 2014?

Recordo les sentides paraules del papa Francesc el 2015, quan va esclatar la guerra al Donbass: “Aquesta és una guerra entre cristians! Tots teniu el mateix bateig! Lluiteu entre els cristians. Penseu en aquest escàndol. I preguem tots, perquè la pregària és la nostra protesta davant Déu en temps de guerra”. El Papa al·ludia al fet que el cristianisme d'Ucraïna i Rússia van néixer junts en el baptisme de Rus a la vora del Dnièper. Malgrat les divisions, el cristianisme en aquestes terres té un sol cep i una història de més de mil anys. El Papa va concloure: “Quan sento les paraules 'victòria' i 'derrota', sento un gran dolor... No són paraules correctes: l'única paraula correcta és 'pau'”. Té raó, i de fet, el passat 26 de gener va demanar a tothom que pregués per la pau. Les amenaces de guerra tornen a plantejar el problema de la unitat entre els cristians. El patriarca de Constantinoble deia: “Esglésies germanes, pobles germans”. No haurien de tornar a proposar la unitat i la pau a un món cristià que sembla no voler somiar en gran?

[Text original a Famiglia Cristiana]

[Traducció de la redacció]

[ Andrea Riccardi ]