La matança d’immigrants que va tenir lloc a la frontera de Melilla el 24 de juny és intolerable i convida a reflexionar. És la punta de l’iceberg d’una història de mort i patiment que viuen milers de refugiats. Des del 1990 fins als nostres dies es comptabilitzen més de 61.000 morts i desapareguts. Només des del 2015, almenys 21.000 refugiats han perdut la vida a la Mediterrània i en les rutes terrestres mentre intentaven arribar a Europa a la recerca d’un futur millor.
Davant aquesta tragèdia, la política de murs no sembla la més adequada, per motius no només humanitaris sinó també racionals, si pensem en l’evolució demogràfica de les nostres societats europees i la nostra economia. Sabem que els moviments migratoris pertanyen a la història. I com ha destacat l’historiador i fundador de la Comunitat de Sant Egidi, Andrea Riccardi, “la història, per bé i per mal, ha avançat superant la lògica dels murs”.
Europa necessita immigrants urgentment per fer front a la seva crisi demogràfica. A mitjans del segle XXI, Espanya serà un dels països més envellits del món. No podem pensar en el nostre futur només des del punt de vista de la contenció, perquè necessitarem imperiosament sostenir el nostre estat social i suplir la falta de mà d’obra que en alguns sectors ja comença a ser un obstacle.
D’altra banda, cal tenir en compte que la immigració juvenil té una intrínseca i impetuosa força de motivació. Els joves no abandonen els seus països només perquè fugen de la violència, del canvi climàtic o de la pobresa, sinó també perquè busquen una vida d’èxit, com la que es promet a tots els seus coetanis. Des d’aquest punt de vista, és la mateixa dinàmica amb què molts joves europeus es desplacen pel món, tot i que evidentment els refugiats assumeixen un risc molt més gran. Són joves amb una irrefrenable voluntat de tenir el seu espai en la globalització. Per això són un gran recurs per als nostres països entumits pel benestar i amb pocs somnis per fer front al futur.
Els refugiats no han de pagar el peatge del patiment –i en molts casos de la mort– intentant fer realitat les seves esperances. És necessari lluitar contra les màfies de traficants que corrompen el seu futur i exploten els estalvis que podrien fer servir per començar una vida nova.
La matança de Melilla i la inhumana situació que viuen molts refugiats ens haurien de fer reaccionar. La guerra d’Ucraïna no pot fer que cedim a la indiferència i que acabem acostumant-nos a la violència, sigui del tipus que sigui.
Les persones que fugen d’altres guerres han de gaudir de la mateixa defensa de drets i del mateix esperit d’acollida cap als refugiats que hem experimentat amb els ucraïnesos. És moment d’obrir noves vies legals per a l’accés de refugiats a Europa.
Des del 2016 la Comunitat de Sant Egidi, amb la Federació d’Esglésies Evangèliques d’Itàlia, la Mesa Valdesa i Càritas-Conferència Episcopal Italiana, ha portat a Europa uns 5.000 refugiats que fugien de la guerra de Síria o de la Banya d’Àfrica. Han arribat principalment a Itàlia, però també a França, Bèlgica i Andorra. Es tracta de persones en “situacions vulnerables”, bé perquè són perseguides o torturades, bé perquè es tracta de famílies amb nens, ancians, malalts o discapacitats.
Els corredors humanitaris són un projecte autofinançat en què participa la societat civil. Són una via legal i segura que facilita la integració i alhora humanitza el nostre continent. Els refugiats entren legalment a Europa amb un visat humanitari i poden presentar immediatament una sol·licitud d’asil. Però caldria obrir vies legals també per motius de feina, allà on sigui necessari. D’aquesta manera s’evitarien més tragèdies com la de Melilla.
El papa Francesc, ja en el seu primer viatge a Lampedusa, va subratllar que la mort dels immigrants és “una vergonya” i va exhortar la comunitat internacional a assumir la seva responsabilitat. No podem quedar-nos de braços plegats! Hem d’escoltar aquesta crida i impedir immediatament noves morts a les nostres fronteres.
[ Jaume Castro ]
