.jpg){kind=small}
El desordre del nou món cada vegada és més gran. El planeta porta molt de temps sense centre, els espais de col·laboració disminueixen i el futur continua sent incert. La vella centralitat europea i el més recent xoc bipolar entre capitalisme i comunisme no han estat substituïts per cap marc de referència comú. El 1989 es va perdre una gran oportunitat, quan no vam voler avançar cap a un món més unit i vam optar primer per l'arrogància unipolar i després pel xoc de civilitzacions. I així vam malbaratar la pau.
El resultat va ser la successió de molts conflictes —“la Tercera Guerra Mundial a trossos”— fins al desastre davant els ulls de tothom a Ucraïna, on s'enfronta la major potència nuclear i, a través d'un poble interposat, la major aliança militar del món. Encara que s'eviti una escalada devastadora, aquesta guerra continuarà tenint conseqüències tràgiques i res no tornarà a ser igual que abans.
Ja es parla de “desglobalització” i de “nova guerra freda”. El grau d'interdependència que ha assumit l'economia planetària es percep ara com una amenaça: el clima de creixent hostilitat i guerra fan pensar que dependre dels altres sempre és un risc. I així el món es divideix ràpidament. L'enfrontament bipolar de la segona meitat del segle XX va ser dur, però es va basar en regles i línies vermelles que no es creuaven oficialment: convivien els cordons sanitaris (el mur de Berlín, per exemple, però també molts altres murs...) amb relacions formals i diplomàtiques, culturals i esportives entre els blocs, consagrades per la participació a les Nacions Unides. Dins de cada esfera d'influència estava clar com moure's i fins on.
Avui l'enfrontament sembla igual de dur, però encara no hi ha un marc de regles, que cal reconstruir. Al mateix temps, conviuen zones de fricció i absència de regles, la qual cosa crea buits perillosos i fora de control. Moltes potències mitjanes se senten amb dret a maniobrar lliurement segons un esquema de geometria variable, ocupant àrees que els grans interessos geopolítics deixen lliures. Els actors globals s'han multiplicat: ja no són només estats, sinó també empreses transnacionals o xarxes criminals globals. Després de la “guerra mundial a trossos” podria arribar una “guerra freda a trossos”.
Així com a nivell social s'han degradat les xarxes que mantenien les persones unides i els donaven un context de referència i orientació, també han desaparegut els marcs de referència del passat a nivell global, començant pel llegat unitiu dels vencedors de la Segona Guerra Mundial. La prova del col·lapse del multilateralisme rau en la crisi de les Nacions Unides, cada vegada menys incisiva i amb una participació minvant, tot i que continua sent l'única “plaça global” de trobada entre països. La tragèdia del nostre temps consisteix en aquest ésser “a trossos”, tant en la guerra com en la pau.
La soledat i el narcisisme ja no són malalties només de la persona, sinó que s'eleven a escala nacional, es converteixen en sobirania i autoreferencialitat identitària, transformant la política en el personalisme dels líders i en una dependència exagerada de la comunicació i el consens. La por provocada per la guerra i la pandèmia crea onades irracionals i emocionals en les societats i entre els votants sense que els governants —almenys en les democràcies— puguin articular un nou discurs de visió de futur. Més greu encara és que tot això s'està preparant en un context d'abandonament creixent de les preocupacions mediambientals i demogràfiques, que l'actual guerra ha relegat al grup de les ingènues bones intencions.
La paradoxa és que, si bé la realitat ens ha d'empènyer cap a la cooperació i el “fer junts”, les emocions manipulades per líders sense escrúpols transformen el temps present en aïllament i fragmentació, per càlculs egoistes. La situació real del nostre món, en canvi, ens hauria de portar a ser-ne un, i no “a trossos”. És el camí que el Papa proposa des de fa temps, el de Laudato Si' i la Fratelli Tutti, precisament quan es veu més clarament l'abisme cap al qual es dirigeix una humanitat “a trossos” en un planeta amb problemes.
La veritable novetat del nostre temps és que, mentre que el món està dividit, les religions parlen entre elles i intenten emprendre el camí contrari, un al costat de l'altre, partint del que uneix i no del que divideix. El Papa ho ha afirmat en moltes ocasions, en viatges i trobades, com el que va celebrar amb l'Islam, que va donar com a resultat el Document sobre la Fraternitat Humana, en el qual, juntament amb el Gran Imam al Tayyeb, va indicar un camí que avui sembla cada vegada més decisiu per a tothom. L'esforç unitiu de les religions és un camí que cal emprendre amb audàcia en un món “a trossos”.
Si aquests temes també entressin de manera responsable en la campanya electoral per al proper Parlament italià, fins i tot la crisi confusa i irada que va portar al final anticipat del govern i de la legislatura podria contribuir, com desitjava el president de la CEI, el cardenal Matteo Zuppi, a "enfortir el sentit d'una comunitat de destí i la passió per millorar el nostre país i el món”.
[Traducció de la redacció]
[ Marco Impagliazzo ]
