La calor excessiva de les últimes setmanes, els incendis que devasten parts cada vegada més grans del territori italià i europeu, el desglaç de les glaceres, la manca d'aigua als nostres rius i llacs, la contaminació atmosfèrica i marítima són l'expressió d'una emergència climàtica sense precedents. La crisi ecològica afecta a tothom, ja no és un fenomen amb conseqüències dramàtiques només per als països més pobres, ja que ens hem enganyat culpablement durant molt de temps sense afrontar-la. Àfrica s'estava desertitzant i els europeus estàvem distrets.
En realitat, aquesta crisi demostra sens dubte que som una família humana i que un futur sostenible només pot sorgir del diàleg entre tots. Els problemes de la terra són en si mateixos una crida urgent i diària per conscienciar sobre la unitat de tota la família humana i per desenvolupar l'esperit de cooperació i diàleg. No obstant això, malgrat la urgència imposada per la crisi ecològica, és molt difícil establir un diàleg, combinar diferents interessos, promoure una política ambiental de manera acordada. De vegades falta el sentit d'un destí comú. Però la terra mateixa, com a llar comuna, parla del destí comú dels diferents pobles. La terra i el cel parlen de la unitat de la humanitat.
D'on prové la incapacitat d'escoltar els laments de la terra i de llegir els signes dels temps, reveladors de la crisi ecològica? Ve d'haver-se situat al centre, d'aquell antropocentrisme que, paradoxalment, ha situat la raó tècnica i econòmica molt per sobre de la pròpia realitat. El papa Francesc va escriure a Laudato Si': “El paradigma tecnocràtic també tendeix a exercir el seu domini sobre l'economia i la política. L'economia assumeix tot el desenvolupament tecnològic en funció del benefici, sense parar atenció a les possibles conseqüències negatives per als humans”.
Quan hom perd la mesura humana i personal de la trobada amb el dolor de dones i homes ferits, com pot sentir els dolors de la terra i plantejar la pregunta ecològica per a les generacions futures? La natura es rebel·la contra la capritxosa arrogància de “parts” de la humanitat, que volen doblegar-la i forçar-la de totes les maneres possibles per explotar-la en benefici dels seus interessos immediats. El Papa continua dient: “Tot està connectat. Si l'ésser humà es declara autònom de la realitat i s'erigeix en dominador absolut, la base mateixa de la seva existència s'esmicola”. Per tant, l'enfrontament continu entre els campions de la innovació i els que no volen canviar res ha de cessar completament.
Calen solucions concretes perquè les necessitats de tots no eliminin les d'alguns o viceversa. La pandèmia ens ha ensenyat que ningú se salva sol ni pot afirmar estar sa en un món malalt. Davant la injustícia i les desigualtats, hem de proposar una alternativa de desenvolupament realista que provi de ser amic de l'home i de la natura alhora. Busquem la manera de conciliar diferents sensibilitats en nom d'una tensió cap a la igualtat que no és abstracta sinó que es basa en la vida real de l'ésser humà i la naturalesa.
Si ha d'haver-hi un canvi en el sistema econòmic (a causa de les desigualtats i l'empobriment causat per la globalització), només pot començar a partir d'una nova idea de sostenibilitat que esdevingui un valor col·lectiu i no segueixi sent només un dret individual, grupal o sectari. En termes mediambientals, el que cal no és el que “em convé, el que no em molesta, el que no pertorba la meva tranquil·litat”. El que cal és alguna cosa que representi el bé de tothom, especialment per a aquells que encara no han nascut. En aquest sentit, preservar el planeta ha de ser la principal preocupació de tothom.
De la mateixa manera, cal abordar les qüestions globals de la pau, les migracions o el desenvolupament. Per tot això, cal treballar concretament sobre el terreny, buscar aliances en la societat, oferir idees: això només es pot fer entrant de debò en el terreny de la política viscuda com a “vocació” a la cohesió i a la convivència.
[Traducció de la redacció]
[ Marco Impagliazzo ]
