news

"La Comunitat ha tractat el món com fratelli tutti (germans tots), exercitant-se en l'art de la trobada que és el secret de la vida". Homilia del cardenal Matteo Zuppi pel 53 aniversari de Sant'Egidio

6 Febrer 2021 - ROMA, ITÀLIA

San EgidioMatteo Zuppi
aniversario comunidad

Comparteix-Ho

Homilia del cardenal Matteo Zuppi

Sento i sentim una gran joia i emoció avui, perquè venim de molts llocs diferents però ens apleguem en un lligam que és espiritual, a més de digital. I el primer fa que el segon sigui eficaç!

Aquest vespre donem gràcies al Senyor pel do de la Comunitat. Ens hem aplegat sortint de la dispersió, malgrat el distanciament. Donar gràcies ens fa joves, fa que descobrim una vegada i una altra una cosa que mai deixem d'entendre i que, com a Canà, sentim que sempre és el vi millor. Aquesta Mare –i estem a la Basílica dedicada a ella, font de l'oli del consol i de la força que ens ha unit–, que és un do de Déu, ens ha adoptat a tots sense cap mèrit i se'ns confia a cadascú de nosaltres. La Comunitat té molts anys però és com el rostre de Maria, sempre jove. De fet, és una experiència sempre nova, i malgrat que estigui travessada per moltes espases, reflecteix sempre l'amor de Jesús. És un orgull ser fills d'aquesta Mare i, per tant, germans entre nosaltres. I aquest orgull ens allibera d'altres orgulls! No, la meva vida i la nostra vida realment no hauria estat la mateixa! Beneït sigui el dia que la vam conèixer i beneïts són tots els dies que estan acompanyats –com passa– per l'amor de Déu i sostinguts per la comunitat de germans i germanes. Donem gràcies perquè la llum de la Comunitat no només no s'ha afeblit sinó que representa la llum que il·lumina moltes tenebres del món, el nom de la qual suscita esperança en la desesperació, consol per als que estan submergits en la foscor del mal, joia pel seu amor gratuït. I la gratuïtat genera gratuïtat.
Ho hem vist clarament durant la pandèmia. La Comunitat sempre ha fet front a les pandèmies, mai no ha pensat que estigués sana i ha intentat guarir un món malalt. No s'ha tancat en un món psicològic o en les inquietuds del benestar, no ha mirat el món pensant que és diferent, condemnant i acontentant-se amb advertir amb principis però sense involucrar en el camí. La Comunitat ha sigut una mare atenta, sàvia, generosa, audaç i prudent, que ha tractat el món com fratelli tutti (germans tots), exercitant-se en l'art de la trobada que és el secret de la vida. No s'ha deixat atemorir pel mal i no ha deixat que creixin les arrels d'amargor per les inevitables decepcions. Ha romàs oberta a l'imprevist, s'ha indignat per la vida malgastada però s'ha mantingut atenta a construir amb prudència sobre la roca de la Paraula. L'Andrea no s'ha acontentat amb trobar algunes respostes per a ell i per a alguns amics seus, sinó que no s'ha resignat perquè ha fet seva l'ànsia del món, sense fronteres i ens ha dut amb intel·ligència i passió a la gran complexitat de la història, ha intentat entendre les corrents profundes perquè l'amor de Déu pugui arribar a la història. L'Evangeli ens demana que ens fem tot amb tots, fa que ens sentim a casa arreu, que ens sentim familiars dels que estan lluny i dels que estan a prop, que significa estar pels camins del món.

La Comunitat no ha perdut el somni de canviar el món perquè en veu el sofriment i sap que tot és possible per a qui creu. Aquest vespre preguem per ell, pel Marco i pels que "treballen entre vosaltres", per als quals l'apòstol ens convida a tenir sempre consideració, respecte i amor, guardant tots responsablement i personalment el do sant de la comunió (1Te 5,12).
L'Esperit ens ha cridat a formar part d'aquest mosaic que representa, igual que el mosaic que tenim davant dels nostres ulls, el somni de Déu pel món. Mirant el mosaic penso precisament en totes les nostres comunitats i en cadascuna de les persones de nosaltres, que està cridada a formar part d'aquesta preciosa visió del nostre present i del nostre futur, asseguda al tron de la plenitud de la glòria, envoltada per la llum plena de l'or amb tots els estels, a cadascuna de les quals crida pel seu nom, perquè mai no són anònimes, i a les que la seva mare abraça amb una abraçada de tendresa. El mosaic ens ajuda a entendre allò que ja som malgrat la debilitat i el pecat de cadascú de nosaltres. Tota petita pedra, que per si sola està perduda o no té significat ni valor, adquireix importància i bellesa perquè és estimada i aplegada. Ningú se salva sol. Tots aquells que el món condemna a estar sols, que el món considera que no tenen valor, com els pobres, entren a formar part d'aquest mosaic nostre. Aquesta llum és molt necessària en la foscor de les pandèmies que amenacen la vida, despietades com sempre és el mal. Cada pedra és important, però no sola –quin valor tindria?– sinó juntament amb les altres. Que n'és de valuós en un món tan fragmentat, ètnic, que busca seguretat en els murs i en les fronteres, un mosaic com el nostre, que inclou, que sap representar de moltes maneres la humanitat que Déu estima! Avui crec que ho entenem tots més, sempre amb sorpresa pels dons que rebem i som. De què serveix el teu color si no està al costat del dels altres? És un mosaic d'una gran humanitat que amb el pas dels anys creix i la imatge del qual és cada vegada més bonica, clara, atractiva i lluminosa. En el mosaic se'ns fa més fàcil i més consoldador contemplar l'altra part de la comunitat que ja és a la plenitud de l'amor, els nostres germans i germanes que ens han deixat i que ens reflecteixen la plenitud de l'amor de Déu. Els recordem en aquesta festa que és de tots. Davant de la porta de cada comunitat nostra, per petita o gran que sigui, succeeix sempre allò que descriu l'Evangeli que hem escoltat.

Tota la ciutat del món sencer s'aplega davant de la porta de la comunitat. Duem el món al cor i el món troba un cor en les comunitats, que regalen esperança, llum, consolació i protecció; en les comunitats tothom és germà, fins i tot els que no tenen nom ni importància per al món. Mai no ha tingut la porta tancada i en la pregària i el servei ha agafat de la mà la sogra de Pere i ha tingut el mateix amor personal per la gentada.
La porta és la porta de la compassió i de la pregària. L'amor fa que sentim com nostre el dolor del proïsme, de l'alè que és la vida de molts Jobs –en realitat no és així qualsevol persona?–, que descobrim que són germans i germanes nostres, i que troben una casa, la nostra casa. Quantes persones experimenten que els seus dies són com els d'un mercenari, obligats a viure nits que es fan llarguíssimes mentre esperen una alba massa llunyana i massa incerta? Mirant aquesta gran gentada de pobres entenem que és molt necessari anunciar l'Evangeli en primer lloc amb la nostra vida personal. Realment, ai de nosaltres si no comuniquem l'Evangeli. Necessitem treballadors que generosament s'alliberin del mal. Entenem la importància de la nostra casa mirant la gentada que s'hi aplega sempre al davant.
Gràcies, Senyor, perquè contemplem els fruits del teu amor que fa nou tot el que és vell. Gràcies, Senyor, perquè ensenyes que és lliure aquell que es fa servent perquè ningú no es perdi.
"El Senyor guareix els cors desfets, i els embena les ferides. El Senyor sosté els desvalguts, però abat els injustos fins a terra".
Gràcies, Senyor, beneeix-nos i protegeix-nos.