Homilia de monsenyor Paglia i paraules del Marco Impagliazzo al funeral del Jaime Aguilar. Basílica de Santa Maria de Trastevere

Homilia de monsenyor Vincenzo Paglia i paraules del Marco Impagliazzo al funeral del Jaime Aguilar

2 Corintis 4,13-18
Joan 19,25-27

Monsenyor Vincenzo Paglia:

Estimades germanes i estimats germans,
aquest matí ens apleguem al voltant de l'altar d'aquesta basílica de Santa Maria de Trastevere per donar el nostre darrer adéu al Jaime i lliurar-lo a les mans bones i misericordioses del Pare que és al cel. Els últims mesos de la seva vida aquesta basílica s'havia convertit en la seva casa. "He tornat a casa ―deia―; aquí vaig créixer i vaig aprendre a estimar la Paraula de Déu i els pobres, aquesta és casa meva". I amb gratitud per l'afecte que l'envoltava i amb l'esperança que duia al cor, afirmava: "Roma és curativa". I afegia: "Aquest viatge a Roma, per a mi, més que un viatge de guarició física, és un viatge de veritable guarició espiritual".
I nosaltres avui li confiem al Senyor el seu fill, un germà nostre que ha crescut en la fe i en el testimoni evangèlic. I podem aplicar-li a ell les paraules de l'apòstol: Encara que exteriorment ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més. Els sofriments que ara passem són lleugers ―per a ell no van ser tan lleugers― i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria, que durarà per sempre.
I avui, que la seva peregrinació a la terra ha acabat, aquesta basílica li obre les portes per últim cop, i la fe ens sosté a tots en l'esperança que el Senyor li concedirà la glòria que dura per sempre. Amb aquesta esperança abracem el Jaime amb la pregària, amb l'afecte, perquè pugui veure cara a cara el seu Senyor.
L'Evangeli que hem escoltat il·lumina de manera bonica els últims mesos de vida del Jaime, i podem dir que els va viure vora la creu. Però en aquell confiar, confiar la mare al fill i el fill a la mare, en aquell confiar vora la creu, hi podem veure la bellesa i la força dels mesos que va viure aquí, a Roma. Va viure realment crucificat per la malaltia, però amb una confiança recíproca, bonica, santa.
Van ser mesos de gràcia. El Jaime va sentir l'amor dels germans i les germanes, que el van envoltar amb cures i amb afecte com una mare. Un amor que té arrels antigues. Podríem dir que van néixer precisament en aquesta basílica, quan el llunya 24 de març de 1982 la Comunitat va començar la celebració del record de monsenyor Romero, convençuda que el testimoni d'aquell fill i pare d'aquell país era un do preciós per a nosaltres, per a l'Església i per al món.
Des d'aquell dia va brollar una font d'amor per aquell país petit i pels seus fills, i el Jaime va ser un dels primers d'aquell país que va venir a Roma. I tenia raó quan deia: "Sense Romero, no existiria, aquí a El Salvador, aquesta bonica Comunitat". Va ser la primera Comunitat de Sant'Egidio fora d'Europa.
El Senyor va guiar els passos i el cor de la Comunitat cap a aquell petit país, del que arribava un testimoni gran d'amor pels pobres. I recordo amb emoció la joia de tot el poble salvadorenc i del Jaime el dia de la beatificació de Romero a San Salvador.
El Jaime sabia bé que calia seguir l'exemple de monsenyor Romero, i sens dubte ara estarà feliç de poder-lo trobar al cel. I comprenia encara més la necessitat que tothom, com deia ell, tothom s'impliqués en l'amor pels pobres que la Comunitat havia comprès i havia començat també amb els pobres de la perifèria de la capital i als pobles més aïllats d'aquell petit país.
Recordem la seva dedicació per ajudar els habitants del poble de La Herradura, destruït totalment a causa de l'huracà Mitch el 1998. El Jaime va treballar incansablement per reconstruir les cases i va començar els apadrinaments, que van permetre que centenars d'infants seguissin estudiant. Alguns es van graduar, i segueixen donant gràcies al Jaime per la seva generositat; potser molts d'ells estan participant remotament en aquesta celebració.
El seu treball per la pau va ser constant. Se sentia fill d'aquell país ferit per la violència, per l'amenaça de les armes, a les que contraposava la força de l'Evangeli, provant de rescatar aquells que, per una gran injustícia, eren engolits per l'espiral de la violència.
Li preocupava el creixement de les maras i la participació de molts joves en actes violents. El testimoni de William, que es va oposar fermament a la cultura de la violència, va marcar profundament l'ànimma del Jaime i des d'aquell moment va intensificar la seva ajuda als joves, que acabaven en presons de menors.
La gravetat de la seva malaltia, que li va arribar veladament, es va diagnosticar massa tard i el va afeblir molt. La Comunitat i la seva família van ser al seu costat per sostenir-lo en aquest moment difícil, també davant de la manca de tractaments adequats a El Salvador.
L'any passat va venir a Roma, on esperava rebre nous tractaments i curar-se. Han estat mesos de creixement en l'amor. Gràcies a la vida fraterna, el Jaime va trobar una força nova de vida i també una nova joia. Era feliç quan era a la pregària, aquí, al vespre; era feliç de participar a la litúrgia del dissabte al vespre. Aquest matí, d'alguna manera, l'hem anticipada perquè ell pugui celebrar-la al cel, juntament amb tots els amics.
Era feliç pel servei a la Casa de l'Amistat, aquí, a Trastevere, on amb el seu carisma i la seva simpatia es va convertir en un referent especialment per als refugiats llatinoamericans. Fins i tot s'havia matriculat al curs d'Interculturalitat i Cohesió Social, al San Gallicano.
Volia viure, gastar la seva vida fins al final, i va mantenir sempre en aquests mesos una gran esperança i una gran serenitat, una gran alegria. L'Andrea, dilluns passat, ens va recordar el perquè d'aquesta alegria seva i d'aquesta joia en ple patiment. Una joia sorprenent, que feia que no fos un pes per per als altres, fins i tot quan tenia motius per queixar-se.
La raó de la seva joia era la seva fe, la seva consciència, que es va formar primer en l'acció generosa i creativa, després en la soledat i en la reflexió, i finalment en el patiment, sempre amb l'amistat i amb la lectura de la Bíblia, que cada dia l'acompanyava, perquè la tenia al seu costat.
En les últimes setmanes, quan la lluita contra la malaltia s'havia intensificat, el Jaime passava moltes hores parlant per telèfon, trucant a vells amics de la Comunitat d'altres països, països d'Europa, d'Amèrica Llatina, de Bèlgica, de França, d'Itàlia, de l'Àfrica... com exhortant-nos a tots a no oblidar-lo. Ell no ens oblidava.
Avui la Comunitat, tots, entristits i dolguts per la seva mort que ens l'ha arrabassat massa aviat, li lliurem al Senyor aquest fill nostre. L'escena del mosaic de l'absis, que tantes vegades havia vist el Jaime, i que narra la mort de Maria, sembla que inscrigui al cel aquesta celebració nostra.
Mentre compartim el nostre afecte, saludem el germà del Jaime, el Vladimir, que és aquí amb nosaltres i que hi estava molt unit. Estem tots al seu voltant, com els apòstols al voltant de Maria, amb Jesús que agafa de la mà la seva ànima i se l'endú amb ell a la glòria.
L'apòstol assegura: Aquell qui va ressuscitar Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà al costat d’ell juntament amb vosaltres. En aquesta mort hi ha un nosaltres que no desapareix. Aquesta mort, que és una ferida molt dolorosa, no separa el Jaime de nosaltres.
El gran patriarca Atenàgores solia dir que els nostres morts viuen a l'església on van viure. El Jaime seguirà vivint aquí amb nosaltres, juntament amb els sants d'aquesta basílica, els nostres amics i amigues que des d'aquí han pujat al cel.
I per això sentim com en són, de boniques les paraules de l'apòstol: "Per això no ens acovardim: encara que exteriorment ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més". Aquest és el testimoni que el Jaime ens deixa a tots: fer que creixi el nostre home interior dia a dia.
Ell és davant nostre i ens mostra el camí alt, el del cel. I quan hi arribi hi haurà el Senyor, que li obrirà les portes perquè hi entri i s'abraçaran, aquest cop, cara a cara. I ens agrada imaginar la mare de Déu que s'apropa, per abraçar també aquest fill seu. I podem veure també el William, els germans i les germanes de la Comunitat, els pobres que ell va ajudar. Tots l'esperen, perquè el Jaime participi en aquell pes incomparablement immens de glòria que el Senyor dona als seus fills.
Que el record del Jaime sigui una benedicció per a nosaltres, per a totes les nostres comunitats, per a la Comunitat d'El Salvador. I demanem-li a ell que es recordi de pregar per nosaltres davant del tron de Déu.

Paraules del Marco Impagliazzo
Voldria interpretar el sentiment de la nostra Comunitat envers el Jaime, saludant amb gran afecte el seu germà Vladirmi, la mare i el pare, l'esposa Patrícia i les filles, Sofía, Graciela i Camila, que potser és la més estimada.
El Jaime, tal com s'ha dit, és un fill estimadíssim d'aquesta Comunitat, i en ell saludem un cristià de la perifèria del món, d'aquell petit gran país que és El Salvador. Un cristià que va entrar al cor de moltes persones del seu país, aquí a Roma i a molts altres llocs del món on viuen les nostres comunitats. Així ho demostren la presència del bisbe Vincenzo, del bisbe Giuseppe, de molts sacerdots i de molts germans també d'altres comunitats que són aquí amb nosaltres o que ens segueixen en aquesta litúrgia.
Però també va ser un pare per a molts infants del Bambular, de les famílies de La Herradura, dels ancians de la residència de San Salvador, de moltes persones petites i pobres que avui el presenten al Senyor. I es reuneix amb el seu germà William, amb el seu germà Ellard, que va visitar a Malawi, amb la Marilena i amb molts altres de nosaltres.
En l'amor de Déu ningú no és oblidat, ningú no és últim, ningú no és perifèric. I aquest home de la perifèria, amb la seva vida i amb la lluita per la vida, ens parla a tots nosaltres. Hem dit que el Jaime va ser un fill estimat, un fill d'aquesta Comunitat i com a fill va confiar en l'amor d'aquesta Comunitat tota la vida, des d'aquell llunyà 1987, i després va confiar en el cura d'aquesta Comunitat en l'últim tram de la seva vida, el més dolorós físicament.

És una actitud confiada i filial que ens ha arribat al cor, ens ha emocionat i ens ha sorprès. És l'actitud del cristià, de l'home de fe que confia en el Pare i en la mare. "Si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel", diu Jesús.
Aquesta maternitat de la Comunitat la sentim en aquesta història en tota la seva força i dolçor. Ara no faré un perfil del Jaime. Tots el coneixem, l'heu conegut, teniu moltes coses seves al cor i al cap. Però voldria dir que és un home que no va enterrar el talent. Tenia molts talents que el Senyor li va donar i ell els va fer fructificar.
Per això vull donar gràcies al Senyor per aquesta llarga amistat que viu des del 87 i per un sant que l'ha guiat i custodiat, el bisbe Óscar Arnulfo Romero, que ens ha unit, que va fer que ens coneguéssim i que caminéssim plegats. Que feliç era el Jaime el dia de la canonització de Romero!
Romero parlava de fortaleza. Després del difícil moment de l'assassinat del seu amic Rutilio Grande, Romero va entendre que tenia una fortalesa que havia de gastar. I el Jaime, en la debilitat de la seva malaltia, va tenir la gràcia de viure aquella fortalesa espiritual, força interior que ve de l'Esperit Sant, que li va permetre afrontar com a fill aquesta última etapa de la seva vida.
Però la seva vida va ser gran de moltes maneres i en molts sentits. La vida d'un gran perifèric duta al cor de la Comunitat gràcies a una història molt bonica, constel·lada d'amistat amb els pobres. El Jaime tenia un gran sentit del treball i era un gran treballador; també tenia un gran sentit de la família. Com s'estimava la seva família!
Deia monsenyor Romero: "Tot allò que reguem en el món en justícia, en pau, en paraules d'amor, en crides al seny, tot això ho trobarem transfigurat en la bellesa de la nostra recompensa eterna. Des de la seva resurrecció Déu ens està dient que el cristià és habitant de l'eternitat, que va peregrinant en aquesta terra, treballant-la, perquè n'ha de retre comptes a Déu, però que la seva pàtria definitiva és allà on Crist viu per sempre, i on serem feliços amb ell. Ningú ―deia Romero― té la força d'un cristià quan té fe en Crist que viu i és energia de Déu".
Donem gràcies al Senyor perquè va omplir amb una gran energia la vida del Jaime, que encara avui, tot i que està tancat en un taüt, segueix parlant-nos a tots.