La fugida de Nagorno-Karabakh, l'enèsim èxode dels armenis

Cent cinquanta mil persones marxen de la zona després de la rendició a les tropes àzeris. Rússia, històrica protectora dels armenis, està enfeinada en una altra banda

Sembla una història que es repeteix: els armenis fugen de les seves terres ancestrals, i deixen les seves poblacions amb les típiques esglésies de cúpula cònica. Està passant a Nagorno-Karabakh, un enclavament armeni de menys de 150.000 habitants al territori de l'Azerbaidjan que el 1991, amb la fi de l'URSS, es va proclamar república autònoma, amb el suport d'Armènia. Les tropes àzeris ara han aconseguit la rendició de les tropes locals i es disposen a absorbir la regió de l'Azerbaidjan després d'una greu crisi humanitària que està afectant els armenis aïllats. És una història gairebé oblidada, menor en comparació amb la guerra d'Ucraïna. Però està associada a aquella crisi. Rússia, històrica protectora dels armenis, està enfeinada en una altra banda. Noves relacions occidentals del govern d'Erevan no omplen el buit de l'antiga potència «imperial», que té 2000 soldats a l'Alt Karabakh i una base a Armènia. Ara els armenis de l'Alt Karabakh fugen (a través de l'única via que, tot i que amb certes dificultats, segueix oberta) i tenen por que no sobreviuran sota el control àzeri.

En la consciència armènia pesa el record d'una història llarga i dolorosa d'èxodes i matances: la que va dur a la fi dels armenis a Anatòlia durant la Primera Guerra Mundial, fruit de la neteja ètnica. Avui, a Turquia hi queden 50.000 armenis a Istambul, a més dels immigrants d'Armènia i els descendents d'armenis que es van convertir a l'islam o els criptoarmenis. L'ombra del Metz Yeghern, el gran mal de la matança, sacseja la consciència armènia com una història que es repeteix o un destí al qual cal rebel·lar-se.

Els armenis van conviure durant segles amb altres pobles en territoris mixtes del Caucas o en territoris otomans. Avui la república armènia, amb tres milions d'habitants, és l'única terra armènia (al 94%). Allà han arribat refugiats d'altres regions (també de Síria) i n'arribaran de l'Alt Karabakh. La configuració geogràfica d'Armènia és particular: al sud un corredor armeni divideix l'Azerbaidjan des de Najitxevan, regió que pertany a l'Azerbaidjan. Un motiu més de tensió entre Armènia i l'Azerbaidjan. Aquestes particularitats geogràfiques demostren que el Caucas és una barreja de persones diferents, musulmanes i cristianes.

La convivència se n'ha anat en orris a causa dels nacionalismes. El 1905 va haver-hi greus enfrontaments a Bakú entre armenis (encara hi vivien, i molts eren persones benestants) i àzeris. Poc després, l'Imperi otomà va idear l'eliminació dels armenis.  El 1936 Stalin va crear Geòrgia, Armènia i l'Azerbaidjan. La població era bàsicament mixta. Hi havia àzeris que vivien a Armènia i armenis que vivien a l'Azerbaidjan. L'Alt Karabakh va ser assignat a aquesta última república. Se li va concedir un estatus d'autonomía. El Kremlin vetllava per la regió fins que es va dissoldre la URSS.

Llavors van començar les guerres. La primera, el 1994, amb 30.000 morts: Armènia va guanyar ocupant territoris àzeris que creaven una continuïtat territorial amb l'Alt Karabakh. Allà on la població es desplaçava, eren violats o esborrats els signes de la presència de l'altre. L'Alt Karabakh es va convertir en un símbol per al nacionalisme armeni. A l'Azerbaidjan hi havia una gran frustració per la desfeta. Vint-i-cinc anys després, l'Azerbaidjan ha canviat: és ric en jaciments de gas i petroli, i gràcies al suport de Turquia, és militarment fort. Avui els hidrocarburs àzeris són decisius perquè Europa ―inclosa Itàlia― sigui energèticament independent de Rússia.

El 2020, en la segona guerra entre àzeris i armenis, el govern de Bakú va recuperar el territori que havia perdut i només va quedar sota control armeni l'Alt Karabakh, una «illa» en territori àzeri, unida a Armènia per una carretera (mentre que els àzeris van aconseguir facilitats per passar a través del territori armeni amb Najitxevan). L'acord es va assolir gràcies a la mediació de Putin. Era previsible que hi hauria un tercer acte de guerra per part d'un Azerbaidjan reforçat econòmicament i internacionalment. L'acostament als Estats Units del primer ministre armeni Pashinyan, que és acusat a Armènia d'haver confiat en Rússia, no ha canviat la situació geopolitica. Ara, no només Armènia ha perdut el control d'un territori històric, sinó que se sent aïllada i fràgil davant dels més de deu milions d'àzeris, aliats de Turquia, i té por per la seva integritat. Entre altres coses perquè, malauradament, al panorama internacional, els contenciosos es resolen massa sovint amb les armes.

Andrea Riccardi

25 de setembre de 2023

corriere.it

[Traducció de la redacció]