news

Llocs de Déu i de pau, no camps de batalla

13 Maig 2021

Marco ImpagliazzoDiálogo interreligioso

Article de Marco Impagliazzo sobre els atacs a sinagogues, esglésies i mesquites

Comparteix-Ho

 

¿Ha començat un nou conflicte entre Israel i palestins amb els desordres de l'Esplanada del Temple de Jerusalem, davant de les mesquites d'Al Aqsa i de la cúpula de la Roca? És realment inacceptable. Els llocs sants i tots els llocs sagrats dedicats a la pregària, tant si són sinagogues com esglésies o mesquites, han de quedar al marge dels conflictes, sempre. Els últims decennis hem vist en repetides ocasions atacs contra sinagogues, també a Europa, profanació de cementiris jueus, i d'esglésies a l'Iraq i a l'Àfrica a mans de gihadistes i, alhora, la destrucció de mesquites, com a Sarajevo durant la guerra i també a l'Irak o a l'Índia. Arreu hi ha hagut atacs terroristes que han malmès els llocs on homes i dones preguen. Són llocs en què hom cerca en el més profund un camí de pau i de consol en un món en què es manipula les religions cada dia. La represa dels enfrontaments violents entre Gaza i Israel, en una incertesa política que fa més fràgil encara la convivència, pot fer esclatar altres zones de la regió que, fins ara, havien estat en calma fins i tot en els moments més durs d'enfrontament. Malauradament, la violència ha afectat també llocs religiosos que normalment mai havien estat atacats, com la sinagoga de Lod, que ahir va ser atacada i incendiada. Cal condemnar-ho categòricament: no es pot esclafar el sentiment religiós dels pobles a causa d'un conflicte que –com se sap des de fa decennis– és únicament polític. Els sentiments religiosos poden ser una reserva d'esperança, més enllà de la política. Les persones i els pobles no són només necessitats materials, ni tampoc es mantenen units per ciments ideològics o patriòtics o per passions polítiques: també estan habitats per profunds i comuns sentiments religiosos que arrelen amb segles –de vegades mil·lennis– de fe i de cultura. El suport a una causa, com la palestina en aquest cas, no pot convertir-se en demonització d'Israel i dels jueus. És un curtcircuit que es repeteix des de fa anys amb conseqüències tràgiques. És evident que per al judaisme l'existència d'Israel és fonamental, però això no implica atribuir a tots els jueus les decisions polítiques diàries d'un govern. L'existència d'Israel és important no només per als jueus, sinó també per al món. Al món àrab, després de la Segona Guerra Mundial, es va veure la desaparició de la presència jueva, que havia dut a terme una simbiosi amb la cultura àrab islàmica des del Marroc dels sants comuns fins l'Egipte dels antiquíssims assentaments jueus, tot i que al llarg del temps també hi ha hagut tensions i expressions antiisraelianes. La fi de la simbiosi entre jueus i musulmans va ser un xoc cultural considerable, de la mateixa manera que ara ho és l'emigració cristiana i àrab cristiana cap a l'Occident dels Estats musulmans. Sobre un antic estrat, l'antisemitisme de caire occidental, l'oposició a Israel i la qüestió palestina provoquen una fort barreja d'odi. El Document sobre la Fraternitat Humana que van firmar el papa Francesc i el gran imam Al Tayyeb hi llegim: «Protegir els llocs de culte (...) és un deure que garanteixen les religions, els valors humans, les lleis i les convencions internacionals. Tots els intents d'atacar els llocs de culte o d'amenaçar-los (...) és una desviació dels ensenyaments de les religions». Un  món sense sinagogues, esglésies ni mesquites no seria un món millor sinó més àrid i amb menys esperança. És moment de deixar d'implicar en els conflictes els llocs religiosos i de pregària, per preservar l'ànima d'humanitat i de pau que representen. La convivència, viure junts, no és només una cosa que cal suportar com una fatalitat: també és l'indicador d'una societat més democràtica.

Les temptacions d'homologació són perilloses per a qualsevol societat: cercar l'enemic ens encega i acaba dividint-nos fins l'infinit. Avui l'opció necessària és afavorir el diàleg a tots els nivells, també el religiós, per evitar la radicalització de les diferències entre les persones i els pobles. És el que volem que passi entre israelians i palestins.  Després de tant de patiment, després dels morts d'aquests dies, estem cada vegada més convençuts que un conflicte que, en dues fases, dura des de 1948, ha de deixar pas al restabliment de la pau. És una utopia? Potser sí, però és cada vegada més necessària.

Marco Impagliazzo

Article publicat a Avvenire

[Traducció de la redacció]