La immigració a Itàlia s'ha d'abordar una vegada per totes, amb realisme, pensant en el bé comú, sense perseguir imatges distorsionades ni alarmistes, sense expressions i opinions que obrin el camí a manifestacions d'intolerància i xenofòbia. Sobretot, hem de combatre la idea que es tracta d'un fenomen incontrolable. La mateixa realitat ho desmenteix.
Només cal pensar que hi ha uns 5,2 milions d'estrangers residents a Itàlia, és a dir, un 8,8 per cent de la població. Són persones i famílies que han contribuït de diferents maneres durant anys al creixement de la nostra economia i dels nostres ingressos fiscals. És una xifra que demostra que és possible integrar els que venen d'altres països en el teixit socioeconòmic del nostre país.
Aquesta és la via principal que cal seguir practicant: la presència regular. Perquè seria bo no només per als estrangers que aspiren a viure amb dignitat en un país on hi ha feina i democràcia, sinó també per als italians que, a més, sovint intenten fer-los venir i no aconsegueixen fer-los entrar perquè no hi ha mecanismes que ho permetin. De fet, segons dades d'Eurostat, per mantenir el seu nivell de productivitat, Itàlia hauria de contractar almenys 200.000 treballadors estrangers cada any. Per què no assolim o, almenys, ens acostem a aquest nivell fisiològic en comptes de deixar que la delinqüència gestioni els fluxos migratoris que alimenten els viatges en pasteres pel mar i, com a conseqüència, també les tragèdies tan freqüents a les aigües del Mediterrani?
Gestionar en comptes de deixar que altres gestionin. Algunes propostes concretes, que es poden resumir en 5 punts, ajudarien a eliminar la irregularitat en benefici de tothom.
Primer: cal revisar a l'alça l'anomenat “decret de fluxos”, és a dir, el nombre de persones que poden entrar cada any per motius laborals. L'últim decret de fluxos, que es va aprovar el desembre del 2021, preveia l'entrada de 69.000 persones, ampliant el nombre de candidats respecte a anys anteriors, però aquesta xifra encara és insuficient per satisfer les necessitats.
Segon: és una decisió encertada donar prioritat als treballadors que provenen de països amb els quals Itàlia ha signat un acord de cooperació, però aquesta hauria de ser una mesura prioritària, no exclusiva; en cas contrari, es tanca aquesta via a nacionalitats que han demostrat una important capacitat d'integració i arrelament, com la peruana i la colombiana, per posar dos exemples, o que quedarien en mans de traficants de persones, com en el cas d'Eritrea o altres països africans. Si realment volem combatre la immigració il·legal, els que pretenen migrar han de veure l'entrada regular com un objectiu assolible.
Tercer: està justificat donar preferència a determinats sectors productius amb una demanda particular (com el transport per carretera, la construcció i el turisme), però això no vol dir descartar altres professionals, com els que s'ocupen dels serveis domèstics o d'assistència a persones fràgils i a famílies, per als quals hi ha una forta demanda sense cobrir.
Quart: hem de fer estable la norma del passat mes de juny (addicional al decret de fluxos), que preveu la possibilitat de presentar una sol·licitud de contractació de treballadors estrangers sense permís de residència però que ja estan presents a Itàlia. És a dir, i deixant enrere el llenguatge burocràtic, afavorir la reducció del nombre d'immigrants que viuen al nostre país i que, per diversos motius, actualment són irregulars. De fet, la majoria ho són només per motius administratius i no perquè hagin infringit la justícia.
Cinquè: introduir una quota anual d'entrada per a la “recerca de feina” en resposta a la sol·licitud d'un “garant” que s'ocuparia del manteniment de la persona durant almenys un any. La raó és ben senzilla: aquest mecanisme, encara que fos limitat, permetria que moltes persones que ja són a Itàlia portessin els seus familiars de forma regular, en comptes de fer-ho clandestinament.
Es tracta de cinc propostes fàcilment aplicables perquè s'ajusten al nostre sistema normatiu i que podem compartir fàcilment si afrontem el fenomen de la immigració no ideològicament sinó amb respostes concretes que afavoreixin la integració i, per tant, el creixement humà, social i econòmic del nostre país.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
