change language
vostè està en: home - ecumenisme i diàleg - trobades...r la pau - barcelona 2010 com contactar-nosnewsletterlink

Sosté la Comunitat

  

Ja ha arribat la Rejoguina 2016! De l'ecologia a la solidaritat, els nens també ajuden a l'Àfrica

Torna la iniciativa de venda de joguines reciclades a les places d'Europa per ajudar a la lluita contra la sida a l'Àfrica. Totes les cites

30 de novembre: Ciutats per la Vida, contra la Pena de Mort

Tots els actes i com participar, a Roma i al món. Mapa amb les ciutats, últimes noticies, video promocional. Visita aquesta pàgina per conèixer la última hora i comparteix-ho. El hashtag és #penademuertenunca

Jubileu de la Misericòrdia amb els pobres, de Roma al món sencer

Imatges i notícies del Jubileu de Milà (Itàlia), Blantyre (Malawi), Kupang (Indonèsia), Beira (Moçambic), Cotonou i Dassa-Zoumè (Benín).

CORREDORS HUMANITARIS, la nostra resposta a la guerra de Síria

Així s'ha manifestat Andrea Riccardi a la conferència de premsa de recepció dels refugiats d'aquest matí. MIRA EL VIDEO I LES FOTOS
03/12/2016
Vigilia del domingo

La pregària cada dia


 
versió per imprimir
4 Octubre 2010 09:30 | Reial Acadèmia de Bones Lletres

Barcelona 2010 - Intervenció de Armand Puig



Armand Puig I Tàrrech


Biblista catòlic, Espanya

Un llibre sagrat és un pont entre el cel i la terra, la presència enmig nostre de l’Autor de la vida, una brúixola que orienta i preserva d’esgarriar-se. Un creient no mira les Escriptures com una nosa o una llosa, com una coerció a la seva llibertat de persona humana. Un creient s’atansa al text revelat des d’un sí, des de la porta oberta del cor, des de l’acolliment d’un hoste que serà tractat com a amic. El text, pel seu costat, no envaeix ni agredeix, no encega ni malmet, no actua amb prepotència ni converteix el creient en un fanàtic. Les Escriptures són, per als creients, guia i oasi, aliment i repòs, força i pregària. El creient identifica cada vegada més allò que viu amb el text sacre que escolta i que llegeix. I és que les Escriptures el fan anar més enllà de la realitat que l’envolta, i el porten a un món divers i gran, superior a ell mateix i, malgrat això, no llunyà i inabastable. Les Escriptures vénen del cel perquè d’allí en vénen també la misericòrdia i la pau. 

Darrere les Escriptures dels creients que es consideren fills d’Abraham, hi ha la presència misteriosa de Déu. Ell va dir a Abraham: «Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare» (Gènesi 12,1). Abraham vivia a Ur de Caldea, a l’actual Irak. Era un home bo, tenia les seves conviccions religioses i morals, però no havia sentit mai amb força la veu divina. Podem afirmar que era un home íntegre i veraç, que seguia els dictats de la seva consciència, però tot d’una el designi del Déu Altíssim el va convertir en un pelegrí, en un caminant exterior i interior. Déu, el Senyor, aniria faiçonant aquell home perquè fos «pare d’una multitud de pobles» (Gènesi 17,5). 

Igualment, les Escriptures sacsegen el nostre abaltiment i el nostre oblit, ens fan despertar d’una religiositat que tendeix a caure en el costum o en la resignació, sense la vivor del qui cerca el rostre de Déu i es deixa guiar pel seu designi. El creient troba en les Escriptures el grau d’autenticitat de la seva fe, ja que l’escolta de la Paraula divina allibera l’esperit de creure’s el centre del món. La proximitat a la Paraula divina fa ser dòcil al Senyor i retorna constantment a la infància espiritual, al cor obert i disponible per a acollir Aquell que ens visita.

A Abraham la veu divina li va adreçar encara aquestes paraules: «Vés-te’n cap al país que jo t’indicaré». Però si Abraham ja el tenia un país, amb casa, nissaga, terres i família! No era un nòmada, sinó un sedentari, un home amb pàtria i status social. La promesa de Déu, ¿no podia realitzar-se sense el sacrifici d’haver de trencar amb el món conegut? ¿Calia començar de bell nou, sense que res fos com abans, i renunciar a les seguretats ja existents? Abraham no es fa preguntes que poguessin posar una barrera entre ell i el seu Déu. Distingeix dintre d’ell la veu que li parla, i la segueix sense deixar-se endur pel dubte o per l’escepticisme – allò que, de vegades, es converteix en un simple afalac de la raó. 

Igualment, les Escriptures són una invitació a endinsar-nos en els terrenys fèrtils i nous del coneixement de Déu. Hi ha un país que desconeixem o que, sovint, coneixem massa poc, que és el camí interior de l’home i la dona espirituals. Aquest camí no és reservat a persones dotades, quasi naturalment, d’una capacitat i d’uns dons especials. Déu no discrimina ningú des del punt de vista espiritual! Precisament, les Escriptures santes, obertes a tot creient, són la garantia que qualsevol persona que vulgui conrear la fidelitat a Déu, troba en elles el mitjà idoni per a créixer en aquesta fidelitat. Gràcies a les Escriptures, no hi ha creients de primera i creients de segona. Els llibres sagrats no són textos reservats a unes poques persones, sinó que es troben a l’abast de qualsevol creient. Proclamats i escoltats, seguits i viscuts, aquests textos promouen l’experiència del Déu que mai no deixa orfes els seus fills, els homes, i omplen el cor de goig i d’esperança. El nodriment de la Paraula és la taula comuna de tots els qui comparteixen una mateixa fe en el Déu que salva de la tristesa – també l’espiritual, que és la pitjor de totes.  

Precisament, en una de les seves paràboles, Jesús de Natzaret esmenta el cas d’un ric que feia festes esplèndides, mentre que un pobre, de nom Llàtzer, jeia vora el portal de la casa del ric, amb un cos ple de nafres que els gossos no paraven de llepar. Però el ric, després de morir, no va ser rebut al si d’Abraham, i en canvi el pobre va ocupar un lloc d’honor al paradís. Aleshores, veient la gran distància que el separava del pobre, el ric es va adonar que, mentre vivia, havia ignorat Llàtzer. És a dir, havia posat una distància tan gran amb ell com la distància que ara, a l’altra vida, els separava. En aquell moment, va comprendre que havia viscut sense nodrir-se de res més que dels béns materials i havia descurat Déu i la seva Paraula. Havia viscut d’esquena a Llàtzer, el pobre i, també, a les Escriptures. Aquestes l’haguessin pogut salvar, fent-lo adonar que aquell pobre no podia quedar lluny de la seva taula ni fora de la seva preocupació. Però estava massa enderiat a no «fer malbé» cap moment de la vida, a trobar moments i situacions que li aportessin una satisfacció, i, al cap i a la fi, «es va fer malbé» ell mateix. 

L’afecte per Llàtzer hauria pogut canviar el ric, i haurien estat les Escriptures a suscitar en ell aquest afecte. En efecte, el qui llegeix la Paraula de Déu es converteix en amic dels pobres. Les Escriptures ens ensenyen els camins interiors i exteriors de la vida. Aquesta va ser la resposta que Abraham va adreçar a aquell home quan aquest li demanava que Llàtzer s’aparegués als seus cinc germans i així es poguessin salvar. Abraham li va dir: «Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti» (Lluc 16,31). No són els prodigis els qui fan canviar el cor. Sorprenen, deixen esbalaït, però són d’unes conseqüències limitades. Tan sols la Paraula és la font d’aigua que calma la set del qui camina a la llum de la fe. Tan sols les Escriptures refan l’esperit i l’allunyen de les moltes temptacions en què podem ensopegar. El cor és purificat si la Paraula el converteix en un cor, no de pedra sinó de carn, capaç de commoure’s davant els pobres que hi ha als portals de les persones i dels països. Des d’on som, Europa, ¿qui no pensarà en Àfrica, que jeu a la porta del nostre continent?          

Les Escriptures són, per als creients, un gran consol. El salmista exclama: «La teva Paraula és llum dels meus passos, la claror que m’il·lumina el camí» (119,105). Aquesta afirmació és una expansió del cor que reconeix com la Paraula és necessària per a saber on trepitgen els nostres peus, on descansen els nostres pensaments, on es fonamenten els nostres somnis, personals i col·lectius. El creient viu de la Paraula i amb la Paraula. És la seva companya de camí, i mai no la deixa fora de la seva vida. En un temps de crisi, en què és especialment fàcil no conviure i més aviat contraposar-se i enfrontar-se, les Escriptures són un far de llum que ens preserva de moltes foscors. Sense la presència amiga del Déu que ens parla, el món corre el risc d’esdevenir una baralla constant per veure qui imposa la seva voluntat, al marge de tota pregunta que realment construeixi. Per això, les Escriptures alliberen, perquè el qui les llegeix se sent alleugerit de la discòrdia i de l’altivesa i queda protegit del desig de poder i de la tenebra del mal. 

En l’episodi de les temptacions de Jesús al desert, on s’estigué quaranta dies sota la insídia infructuosa del Maligne, trobem un breu diàleg entre Jesús i el Temptador, que mostra com l’Escriptura pot ser usada per oposar-se al bé. És el capgirament de la intenció primera de Déu, ja que la seva Paraula ha estat comunicada a la humanitat perquè aquesta s’hi emmiralli i trobi en ella el camí just i veritable. El Temptador suggereix que Jesús converteixi les pedres en pans i saciï així la seva fam. Sembla una proposta del tot convenient, atès el llarg dejuni que Jesús ha dut a terme en un desert inhòspit. Però Jesús no vol que el Temptador li faci trencar un dejuni que ell ha assumit com a mitjà de comunió amb Déu i com a expressió del rebuig a tota forma d’amor per si mateix. Aleshores replica al Maligne amb una frase manllevada del llibre del Deuteronomi (8,3), la qual reflecteix la primacia absoluta de l’home espiritual: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mateu 4,4,). 

És evident que Jesús no nega la necessitat del pa, i per això en el Parenostre convida els seus deixebles a demanar al Pare del cel «el nostre pa de cada dia». Tanmateix, fins i tot aquí resta la pregunta: quin és el pa que l’home necessita? Per a Jesús, no hi ha cap mena de dubte. L’home espiritual necessita primordialment el pa espiritual, és a dir, el pa de la Paraula, aquella Paraula bona i suau, amiga i propera, que surt de la boca de Déu i que resulta dolça «com la mel» en els llavis de qualsevol autèntic profeta. Ara bé, aquesta Paraula que conforta i consola, que treu de l’aspror de la vida i fa que el cor hi reposi, ha d’entrar dins la persona, com el rotlle que Ezequiel va empassar-se fins al punt que li omplí les entranyes (Ezequiel 3,1-3). La Paraula és vida i fa viure, però només assoleix el seu objectiu si el qui la rep accepta de menjar-la amb totes les conseqüències. La Paraula, que ve de Déu, que surt de la seva boca, ha d’entrar al cor de cada creient, i aquest ha de tenir a punt la casa perquè aquella hi pugui fer estada. Tan sols així la Paraula podrà fecundar el cor, com la rosada assaona la terra i la pluja serena és promesa d’una gran collita.       

En definitiva, cada creient se sent cridat a retornar a Déu cada vegada que escolta la seva Paraula, sent que dins d’ell creixen energies desconegudes d’amor i de pau quan les Escriptures s’obren pas en el seu teixit vital. El creient viu de la Paraula i no l’abandona ni quan els temps pitjors s’abaten damunt d’ell. La història del camp de concentració nazi en el qual diversos creients de confessions diverses van decidir que cadascú aprendria de memòria unes quantes pàgines del text bíblic, per tal de preservar la memòria de la Paraula, ens interpel·la encara avui. En un temps de desmemòria o de memòria fugaç, la fidelitat a la Paraula és un dels pilars centrals per a mantenir la humanitat de la vida, per a mantenir-hi la presència de Déu.   

¿Qui es decidirà contra el bé després d’escoltar o llegir les Escriptures? ¿Qui renunciarà a un camí de santedat davant les Escriptures santes? Hi ha una força dins la Paraula del Senyor que preserva del mal i del pecat. D’altra banda, la certesa que la Paraula ens atansa al Senyor desvetlla en nosaltres la gratitud. Som consolats per les Escriptures, i el consol creix amb la freqüència amb què rebem les paraules que s’hi troben. Per això el creient no desestima el tresor que la comunitat de fe i d’amor li ha posat a les mans, i s’alegra, amb els seus germans i germanes, d’haver rebut les Escriptures, de viure il·luminat per la llum que desprenen i de poder comunicar-la a molts i a moltes.   

 


Barcelona 2010

Missatge
del Papa
Benet XVI


NOTÍCIES RELACIONADES
23 Novembre 2016
BARCELONA, ESPANYA

Integrar els refugiats. Un signe de l'any jubilar

IT | ES | CA | HU
19 Novembre 2016

El patriarca de l'Església assíria Mar Gewargis III visita Sant'Egidio: "Aquesta fraternitat ens dóna esperança"

IT | ES | DE | PT | CA | HU
15 Novembre 2016
BARCELONA, ESPANYA

A Barcelona, ​​Sant'Egidio i la Comunitat jueva recorden la "Nit dels vidres trencats"


Testimonis i una marxa silenciosa des de la Plaça del Pedró per dir que no hi ha futur sense memòria
IT | ES | CA
20 Setembre 2016
ASSÍS, ITÀLIA

Les paraules del papa Francesc a la cerimònia final a Assís, el text íntegre


#peaceispossible #setedipace
IT | EN | ES | DE | FR | PT | CA | ID
20 Setembre 2016
ASSÍS, ITÀLIA

Aquesta és la riquesa que hem d'anunciar, salvaguadar i viure junts. El discurs de Bartolomeu I a la cerimònia final


#peaceispossible
IT | EN | ES | DE | FR | CA
20 Juliol 2016

Les religions mundials tornen a Assís per donar veu a la set de pau dels pobles


La trobada internacional per la pau se celebrarà del 18 al 20 de setembre, 30 anys després de la històrica pregària impulsada per Joan Pau II
IT | ES | DE | FR | PT | CA | NL
totes les notícies relacionades

{PROGRAMMA_BOX_PP}

NOTÍCIES RELACIONADES
23 Novembre 2016
BARCELONA, ESPANYA

Integrar els refugiats. Un signe de l'any jubilar

IT | ES | CA | HU
19 Novembre 2016

El patriarca de l'Església assíria Mar Gewargis III visita Sant'Egidio: "Aquesta fraternitat ens dóna esperança"

IT | ES | DE | PT | CA | HU
15 Novembre 2016
BARCELONA, ESPANYA

A Barcelona, ​​Sant'Egidio i la Comunitat jueva recorden la "Nit dels vidres trencats"


Testimonis i una marxa silenciosa des de la Plaça del Pedró per dir que no hi ha futur sense memòria
IT | ES | CA
20 Setembre 2016
ASSÍS, ITÀLIA

Les paraules del papa Francesc a la cerimònia final a Assís, el text íntegre


#peaceispossible #setedipace
IT | EN | ES | DE | FR | PT | CA | ID
20 Setembre 2016
ASSÍS, ITÀLIA

Aquesta és la riquesa que hem d'anunciar, salvaguadar i viure junts. El discurs de Bartolomeu I a la cerimònia final


#peaceispossible
IT | EN | ES | DE | FR | CA
20 Juliol 2016

Les religions mundials tornen a Assís per donar veu a la set de pau dels pobles


La trobada internacional per la pau se celebrarà del 18 al 20 de setembre, 30 anys després de la històrica pregària impulsada per Joan Pau II
IT | ES | DE | FR | PT | CA | NL
totes les notícies relacionades


03/12/2016
Vigilia del domingo

La pregària cada dia


Per Natale, regala il Natale! Aiutaci a preparare un vero pranzo in famiglia per i nostri amici più poveri